Rajoy

Rajoy, acomiadant-se dimarts de la presidència del seu partit i posant-se a la seva disposició, va tornar a ser ell mateix, el vell Rajoy que coneixem per haver-lo vist milers de vegades a la televisió, el polític del PP, el president (ara expresident) d’Espanya. Però hi va haver un espai de temps, la setmana passada, després d’adonar-se que la moció de censura tiraria endavant i que havia perdut la presidència del seu país, que vam deixar de saber qui era (i on era) Mariano Rajoy. Potser ni ell mateix ho sabia.

Potser cal lluitar fins al final per les coses que a un li importen, però també cal saber donar-se per vençut, retirar-se a les casernes d’hivern i esperar a la batalla següent i a la sotragada següent.

Pornografia emocional

Van criticar molt Rajoy per no quedar-se a l’escó per ser testimoni de la seva pròpia decapitació, però potser va fer el correcte: apartar-se, amagar-se, no convertir el seu dolor i la seva estupefacció en un espectacle. Els que el van criticar van ser precisament els que mercadegen i venen les seves emocions, les seves llàgrimes i la seva indignació sense cap pudor. L’única pornografia veritablement nociva i obscena és la pornografia emocional.  

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Rajoy va saber que tot estava perdut, que l’havien vençut. Jo també me n’hauria anat a beure amb els amics. Potser després de dinar va dir algunes paraules, potser va començar a explicar batalletes, a convertir el present que s’havia acabat tan de cop i volta en història, potser van brindar per la feina feta, espero que ho fessin malgrat que no he votat mai el PP. Espero que un xic beguts, tristos i contents, s’abracessin i fessin broma. Espero que begués prou per anestesiar la pena, el poder no m’interessa en absolut, però per a algú amb aquesta passió, perdre’l deu ser com perdre l’amor de la teva vida. Finalment, espero que no es despertés amb massa ressaca i que, al sentir la punxada de dolor fulminant al recuperar la consciència i recordar el que havia passat el dia anterior, tingués algú al costat per estrènyer-li la mà i preparar-li un cafè molt carregat.

Hi ha una brevíssima gravació de Marilyn Monroe sortint de l’hospital el 12 de novembre del 1954. Està sola, únicament precedida per una infermera que la guia i li porta les coses. Al adonar-se que hi ha càmeres, abaixa la cara (tan bonica i colpidora, transparent i carregada d’infantesa i de promeses traïdes com sempre, amb maquillatge o sense) i intenta amagar-la al coll de l’abric. Finalment aconsegueix trobar refugi en un racó i es gira com una nena castigada de cara a la paret. La setmana passada, durant cinc minuts, Rajoy va ser Marilyn. I després va tornar a ser ell.