Anar al contingut
La pau, aquesta anhelada (i llunyana) meta

LOUAI BESHARA

La pau, aquesta anhelada (i llunyana) meta

Jesús A. Núñez Villaverde

L'Índex Global de Pau confirma en el seu informe que el panorama mundial es va enfosquint progressivament

La pau eterna només existeix, si de cas, als cementiris. A l’espera d’arribar a aquest punt per comprovar què hi ha de cert sobre l’assumpte, alguns tendeixen a considerar la pau com un mer parèntesi entre guerres, mentre d’altres creuen que la violència organitzada és una excepció en la història de la humanitat. L’Índex Global de Pau, elaborat des de fa dotze anys per l’Institut de Pau i Economia, aporta dades interessants, però no concloents, sobre això.

Així, al seu informe sobre 2017 confirma que el panorama mundial es va enfosquint progressivament, amb el 61% dels 163 països analitzats en clar deteriorament durant l’última dècada. Vist des d’una perspectiva europea –i recordant que és, amb diferència, la regió més pacífica de les nou analitzades– el balanç no pot resultar satisfactori.

El cas espanyol

És cert que dels cinc països amb millors registres quatre són europeus: Islàndia, Àustria, Portugal i Dinamarca. Però també ho és que 23 dels 36 Estats del continent han obtingut pitjors resultats que un any abans i que, sense oblidar Ucraïna i altres focus de tensió, per primera vegada apareix un país de l’Europa Occidental com un dels cinc que més deteriorament han patit a escala global. Espanya, doncs d’això es tracta, ha perdut deu posicions i avui ocupa el lloc trentè.

Per descomptat no es pot confondre aquesta situació amb la que es viu en tants llocs de l’Àfrica Subsahariana, l’Orient Mitjà o Àsia. Però, sense caure en cap tipus d’alarmisme, és necessari entendre que aquestes dades reflecteixen alguna cosa més que un mal any. En el camp de la prevenció de conflictes violents és ben sabut que no hi ha cap factor bel·licós tan potent com les bretxes de desigualtat existents entre persones que comparteixen un mateix territori. I en aquest terreny, com a conseqüència d’una determinada manera de gestionar la greu crisi econòmica que patim, Espanya ha passat en menys d’una dècada de ser el segon país de l’OCDE més ben situat al segon lloc per la cua. Cada vegada són més els que no se senten integrats i afavorits pel sistema actual i, per tant, també augmenten els que es veuen temptats de "donar una puntada de peu a la taula", sortint del marc establert.

A això s’uneix l’augment d’unes tensions internes alimentades simultàniament per errors de governs centrals, escassament sensibles a les demandes dels qui se senten abandonats, i per actors populistes i directament antieuropeus, xenòfobs i racistes, que exciten sense límits els instints tribals més rancis i rupturistes. Finalment, i sense que això signifiqui que som objectius preferents, el terrorisme gihadista ha continuat castigant sense desmai els europeus.

"La pau no és mai una conquesta irreversible. És necessari construir-la diàriament i la Unió Europea, amb tots els seus defectes, és el millor exemple històric de resolució pacífica de conflictes"

La pau no és mai una conquesta irreversible. És necessari construir-la diàriament i la Unió Europea, amb tots els seus defectes, és el millor exemple històric de resolució pacífica de conflictes.Però el seu pols s’està debilitant a ulls vista, mentre alguns dels Vint-i-vuit juguen alegrement amb foc. I així ens va.