Israel sempre a la recerca de l'enemic

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha dit que el seu país no vol una guerra amb l'Iran.  Però la posada en escena de dilluns a la nit per denunciar que el règim dels aiatol·làs està desenvolupant un programa nuclear secret sí que busca, com a mínim, minar els esforços pacificadors a la regió –i carregar-se anys d'intens treball diplomàtic–, que es van concretar en l'acord del 2015, pel quall'Iran  limitava la seva activitat nuclear a canvi de l'aixecament de les sancions.

En el que el diari israeliàMaarivha qualificat com el «xou de la seva vida», Netanyahu va comparèixer davant de muntanyes de carpetes i discos compactes que contenien, segons ell, centenars de milers de documents que són «proves concloents» de la presumpta existència del programa nuclear secret iranià. En un vídeo, va mostrar gràfiques i fotos, una escenografia perfecta que recorda a la desplegada el 2003 pel llavors secretari d'Estat dels EUA, Colin Powell, que en una infausta sessió del Consell de Seguretat de l'ONU va presentar una suposada col·lecció de proves sobre l'existència d'arsenals prohibits a l'Iraq.  Tots recordem el que va venir després d'aquella acusació i que les armes no van aparèixer mai.

Necessitat de defensar-se

Des del seu naixement en un entorn hostil i enmig de la commoció de l'Holocaust –el 14 de maig farà 70 anys–, Israel ha fet de la necessitat de protegir-se i defensar-se una qüestió de supervivència.  Durant set dècades, l'Estat israelià ha crescut i s'ha desenvolupat combatent per la seva seguretat, envoltat d'estats àrabs que li han declarat unes quantes guerres i que mai no han pogut guanyar.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però aquest tauler regional ha canviat i Israel ja no té a l'altre costat de les seves fronteres els implacables enemics existencials d'abans, sinó a estats molt febles, alguns fins i tot fallits, començant per les dues dictadures bassistes de la regió –l'Iraq de Sadam Husein i la Síria de la dinastia Asad. Egipte, país amb el qual va firmar la pau el 1978, ja ha deixat de ser l'incontestat líder del món àrab i Jordània està fragilitzada pels seus conflictes demogràfics interns.

Els enemics àrabs de temps enrere han estat substituïts per l'Iran dels aiatol·làs, en la retòrica dels quals apareix sempre com a aspiració la destrucció de l'Estat hebreu. I la por de l'enemic intern i extern ha estat sempre un element cohesionador de l'heterogènia societat israeliana, acostumada a viure en un estat de guerra gairebé permanent. Als Estats Units hi han tornat els falcons.  Netanyahu diu que no vol la guerra però sembla que els astres s'estan alineant per a un gran desastre.