50 ANYS D'UNA REVOLUCIÓ EFÍMERA

Primavera de Praga: l'hivern es va avançar, per Pere Vilanova

Dubcek es va passar d'optimista però entre gener i juny va tirar endavant un programa d'obertura insòlit en un sistema soviètic

3
Es llegeix en minuts
Primavera de Praga: l'hivern es va avançar, per Pere Vilanova

La Primavera de Praga, en realitat, va començar un 5 de gener i va acabar abruptament un 20 d'agost, dates que cavalquen sobre la primavera pròpiament dita d'aquell convuls any 1968. És curiós que avui, 50 anys després, conservem records vius de la guerra del Vietnam, de l'assassinat de Martin Luther King i de Robert Kennedy, i per descomptat del famós maig francès. La Primavera de Praga s'ha anat esfumant en les nostres memòries; viatges a Praga i el tema pot sortir sobretot amb alguns amics i coneguts que la van viure, que van viure el drama amb 25 anys i ara en tenen 75. Però el Museu del Comunisme està en un desordenat primer pis d'un... Mc Donald's!

L'inici del drama, el 5 de gener de 1968, coincideix amb l'audaç nomenament d'Alexander Dubcek com a secretari general del Partit Comunista txecoslovac, després d'alguns mesos d'inquietud intel·lectual a l'oficial Unió d'Escriptors. Si avui busques a la llista d'aquells intel·lectuals inquiets hi surten Milan Kundera, Jiri Pelikan, Pavel Kohout, Antonin Liem i, com no pot ser d'una altra manera, Vaclav Havel. Qui ha tingut la sort d'haver conegut algun d'aquests personatges, en general quan ja estaven exiliats a París, Roma o Berlín, ha viscut el privilegi d'escoltar de primera mà això que Timothy Garton Ash va anomenar «història del present».

El desglaç de l'estalinisme de Krushchev

El propòsit del líder comunista Dubcek, que va llegir de manera una mica optimista les possibilitats del desglaç de l'estalinisme, posat en marxa pel dirigent soviètic Krushchev a partir de 1956, era instaurar el que va començar a anomenar «socialisme de rostre humà». Es va passar d'optimista, però entre el gener i el juny va tirar endavant un programa d'obertura mai vist en un sistema de tipus soviètic, de partit únic, i control ferri de l'Estat i de l'economia pel Partit Comunista.

A l'abril va engegar l'anomenat Programa d'Acció, que es proposava liberalitzar els mitjans de comunicació, les llibertats d'expressió i d'associació, alhora que criticava –amb un llenguatge que avui fa riure però llavors sonava com dinamita– els «excessos comesos pel centralisme i la burocràcia». Anava de veritat. El 26 de juny es va abolir la censura als mitjans de comunicació i van començar a florir «grups de debat» i fenòmens semblants.

El programa suggeria prudentment, sense data, eleccions obertes, és a dir, pluralistes, i el més perillós: proposava «millorar les relacions amb els països de l'Europa occidental». Dubcek es recolzava en un equip sòlid de lleials que cobrien els principals òrgans de l'Estat –president de la república, primer ministre, president del Parlament, i d'altres–, però avui els noms de Svoboda, Cernik i Smrkovski ja no ens diuen gran cosa.

Els tancs soviètics van posar la lletra

Els líders soviètics, atrinxerats en la seva naftalina ideològica i en els tancs del Pacte de Varsòvia, van començar a inquietar-se. No en va s'havien produït moviments espontanis de protesta al Berlín Est el 1953, a Polònia el 1956, i aquell any 1968 l'hivern va començar el 5 de juliol. Els soviètics van convocar la direcció txecoslovaca aquell dia en una reunió a Cierna Tiou, al costat soviètic de la frontera; van començar a plantejar les seves inquietuds i a explicar amb poques metàfores que el bloc soviètic es regia, en les seves relacions internes, pel principi de «sobirania limitada».

Notícies relacionades

Això va anar acompanyat, poc després, d'indissimulades crides al que en el seu argot denominaven «els elements sans del partit» (txecoslovac)», i en una immediata reunió, el 3 d'agost a Bratislava, els líders de la Unió Soviètica, Bulgària, Hongria, Polònia i l'Alemanya Democràtica van recordar a Praga els «principis inviolables en el marxisme-leninisme, la implacable lluita contra la ideologia burgesa i la fidelitat a l'internacionalisme proletari». Això era la música, els tancs soviètics hi van posar la lletra.

El 20 d'agost va caure el teló. Com a Hongria el 1956, de matinada milers de tancs i soldats envaeixen el país; les fotos i les pel·lícules d'aquells dies, en general sempre en blanc i negre, encara avui esgarrifen. I, tot i això, amb prou feines 20 anys més tard, aquest totalitarisme tan ranci com brutal no es va esfondrar a tot el bloc soviètic. Ja ningú recorda en vida aquests líders, que ara ja són morts Però tots recordem Vlacav Havel, que el 1968 va anar a la presó i el 1991 va ser el primer president electe de Txecoslovàquia. Els sistemes polítics més totalitaris del segle XX no van poder congelar la història. I hauríem de ser més curosos amb els nostres, inclús amb les seves imperfeccions.

Temes:

Praga