El destí de les explicacions

Vaig recordar un text de dues línies de Julio Cortázar que diu que en algun lloc hi ha un abocador en què estan amuntegades totes les explicacions. No detalla gran cosa més, l’escriptor argentí. Tampoc fa falta. Bastant eloqüent resulta la sola idea d’un espai, territori o sòl en què desemboca tot allò que ens expliquem els uns als altres per aclarir les coses que ens passen, justificar-les o donar-hi sentit. Em va costar localitzar el passatge, perquè no vaig voler fer servir internet, però al final, per casualitat, el vaig trobar en una pàgina discreta d’Un tal Lucas. Vaig fallar en el fet que el text tenia dues línies. N’eren cinc perquè incloïa un segon paràgraf: "Una sola cosa inquieta en ese justo panorama: lo que pueda ocurrir el día en que alguien consiga explicar el basural".

Em va venir Cortázar al cap mentre em ficava al llit a la una de la matinada pensant en que difícil que havia sigut explicar aquell dia. Deixaré el principi per al final. N’hi ha prou amb afirmar, per entrar en matèria, que diumenge, al punt de la mitjanit, ens vam presentar a l’hospital amb la meva filla en una cadira de rodes, sabent ja que tenia trencat el dit gros del peu esquerre. Vam passar una hora esperant que el traumatòleg infantil confirmés el diagnòstic de la metge de l’ambulatori i, a continuació, una infermera unís el dit gros a l’índex amb un senzill esparadrap. "Podeu fer-ho vosaltres a casa perfectament", va assegurar, i em va recordar el que deia no sé qui, durant una exposició de pintures infantils, sobre que aquells dibuixos de nens de set i vuit anys "podia fer-los un geni".

Notícies relacionades

Sobre espectacles i litúrgies

Desencallar en defensa

Un salt enrere en el temps de quatre hores ens traslladava al moment en què l’Helena sortia coixejant de la festa del seu propi aniversari. Aniversari que, per cert, ja havia sigut celebrat en dues festes anteriors. Potser l’explicació a aquesta abundància de celebracions –tres per ara– es troba en l’abocador de Julio Cortázar. Retrocedint mitja hora més, s’arriba a l’instant en què la meva filla i una de les seves amigues xoquen amb els peus jugant a futbol descalces, i el dit gros es trenca fatalment. Ningú dels presents, i encara menys l’Helena i la seva estimada companya, va oferir un relat comprensible de com es va produir el xoc. Suposo que l’absència d’explicacions desemboca en el mateix destí que les explicacions pròpiament dites.

Però convé continuar anant cap enrere, fins al migdia, una hora mancada a simple vista de tota importància en la qual, segons la meva teoria, tot va començar a torçar-se discretament, com quan va morir un arxiduc a Sarajevo. Em refereixo a una discussió, just d’aquelles que no sembla que hagin de passar a la història, a propòsit de quinze pèsols i un trosset de pastanaga, que l’Helena va decidir no menjar i deixar escampats pel plat. Jo vaig dir que se’ls havia d’acabar i ella que no; jo que sí i ella que mai de la vida; jo que sí o hi hauria conseqüències i ella que tant li feien les conseqüències. Quan vaig agafar la tauleta i vaig esborrar l’aplicació de YouTube, res va ser igual. Però està tot ben explicat en l’abocador.