Espanya, davant el mirall

El PP s'enfonsa, arrossegat per la irresponsabilitat d’estat i la mesquinesa davant el conflicte català, la principal crisi política espanyola des de la Transició. La corrupció també li passa factura, per descomptat, però no sembla ser el tret diferencial de la situació: el partit de Rajoy està sent sacsejat per escàndols majúsculs des de fa molts anys  (Gürtel, 2009; Bárcenas, 2013...), cosa que no l’ha privat fins ara de l’hegemonia.

Ciutadans puja com un coet. Ofereix una imatge de dreta higiènica, allunyada d’un conservadorisme espanyol d’allò més ranci. Però en aquest punt la higiene no és més que una construcció teòrica. El partit de Rivera és encara verge, no ha governat. Ara mateix, encara que desitgés amb totes les seves forces corrompre’s, no li resultaria senzill: no té els ressorts de poder necessaris per fer-ho.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

L’esplendorós creixement del partit taronja es consolida en realitat sobre la ineptitud del PP en el conflicte català. El partit de Rajoy va optar per incendiar Catalunya per empènyer fora de joc els socialistes i garantir-se el Govern d’Espanya. Després, quan les flames van desbordar tots els perímetres de seguretat, va abdicar de la seva responsabilitat política i es va amagar darrere dels jutges. Tot el que podia haver anat malament, ha acabat anant pitjor.I aquí està Ciutadans, amb un discurs territorial més radical que el del PP però probablement tan inútil com aquest per a una solució efectiva del conflicte, recollint els rèdits de la negació política de Rajoy. 

Orfandat progressista

L'esquerra està absent, perplexa i extraviada, quan no embrancada en querelles intestines. La paràlisi socialista davant la devastació social de la crisi es reprodueix amb fidel exactitud en el conflicte català: en un i altre cas es revela incapaç de cohesionar i entusiasmar aquella majoria social progressista que apareix a les enquestes. La socialdemocràcia europea no surt de la seva perplexitat des que va caure el mur de Berlín, aquesta és la raó última. I l’expressió política de la indignació del 15-M es dilueixla indignació del 15-M  després de la fulgurant empenta conjuntural. Així estan avui les coses.