L'ESCENARI POLÍTIC A CATALUNYA
A formar govern
Els antiprocessistes haurien de cedir el relleu als processistes, els independentistes partidaris del diàleg, la negociació i els consensos interns
dibujo
Primer, una dada: el 27% de catalans estan d’acord amb l’empresonament preventiu dels líders independentistes. Són molts menys que el percentatge de vots dels partits favorables al 155, 43% si agreguem Ciutadans, PSC i PP. Al conjunt d’Espanya, els partidaris de la repressió incondicional són més del doble.
Segon: llàstima que no disposem de cap enquesta que orienti sobre la preferència electoral dels més de dos milions de votants independentistes. Tot i això, partim del supòsit, constatat en diversos cercles, que l’opció de formar govern és àmpliament majoritària dins d’aquest col·lectiu cada cop més heterogeni. L’argument compartit: hi ha molt més a perdre i que a guanyar.
Tercer: que l’exitosa manifestació de diumenge passat no demanés la independència sinó la llibertat dels presos polítics indica que s’ha produït un canvi de rasant. No d’objectius. Es palpa la constatació del fracàs i la necessitat de nous plantejaments.
I quart: l’interessantíssim llibre de Josep Martí Blanch Cómo ganamos el proceso y perdimos la República acaba amb una greu constatació. L’independentisme va fracassar perquè es van imposar els antiprocessistes, els partidaris de la intransigència, les presses, les fantasies i les falsedats, els que volien la República tant sí com no, sense tenir en compte per començar que la majoria era i és insuficient.
Diàleg i negociació
Ara, la tesi d’aquest article: els antiprocessistes, amb la seva formidable capacitat d’arrossegar el moviment independentista cap al tot o res, el van portar per tan mal camí en la fase conclusiva de finals d’octubre, que haurien de callar una bona temporada i cedir el relleu als processistes, és a dir, els independentistes partidaris del diàleg, la negociació i els consensos interns.
Si deixem per a una sàtira digna del Gulliver de Jonathan Swift les prediccions sobre la imminent enfonsada d’Espanya, coadjuvada pel no menys immediat ingrés a la presó de centenars i milers d’independentistes desobedients, cal reconèixer que el sobiranisme s’ha quedat sense res que s’assembli a un full de ruta. Només compta amb les protestes contra la repressió indiscriminada i la gestió del gap emocional i de valors, gairebé infranquejable, que s’ha produït entre la majoria de catalans i la majoria d’espanyols. Espanya accentua la verticalitat i Catalunya, el desig d’horitzontalitat. Si a algú li sembla poc és que no ha reflexionat ni cinc minuts sobre els desencadenants dels canvis en la història.
Tant si agrada com si no agrada als partidaris d’investir Carles Puigdemont, no hi ha més remei que formar govern. I no tan sols pel risc de perdre la majoria independentista al Parlament de Catalunya o de dividir-la encara més. La Generalitat del futur s’assemblarà molt més a una diputació que a la del passat, però els que no estiguin disposats a regalar les diputacions tampoc haurien de fer escarafalls a recuperar-la. Per devaluats que estiguin, entre els instruments i res, més valen els instruments. Entre instruments en mans teves o del 155, més val en mans teves.
Normalitat institucional
Els antiprocessistes, partidaris de repetir eleccions, també haurien de tenir en compte la fràgil situació de Puigdemont, autoerigit en líder absolut de les masses sobiranistes. Espanya, Alemanya i la immensa majoria de catalans, inclosos els independentistes, desitgen normalitat institucional. Que les possibilitats d’extradició vagin més o menys lligades a la repetició o no de les eleccions és matèria opinable però no negligible. A Catalunya, la moderació té premi encara que no ho sembla. A Espanya, encara que tampoc ho sembli, n’acabarà tenint.
Notícies relacionades
Arribat el cas, els mateixos tribunals que han impedit la investidura dels encausats no deixarien que Puigdemont es presentés. Els avisos en sentit contrari no són sinó crides a muntar les no pertinents barreres legals. Som capaços de protestar, amb molt sòlids arguments compartits per més de mig Europa, davant les retorçades interpretacions del Constitucional, el Suprem i l’Audiència Nacional. Som capaços d’escandalitzar-nos perquè Espanya no fa cas de les Nacions Unides en la investidura de Jordi Sànchez. Però en canvi donem per descomptat que no s’empescaran una fórmula, màgica o magistral, per impedir que Puigdemont es presenti o per anul·lar, si molt convé, la candidatura que encapçali. Més val basar les previsions en els antecedents que en les il·lusions. Sobretot en les dures i difícils circumstàncies del present.
