Els amos del diccionari

Tot passa davant els nostres ulls, a plena llum del dia, però no hi donem crèdit perquè tot resulta tan obvi, tan transparent. La millor manera d’amagar una cosa és deixar-la a la vista de tothom, solen dir a les pel·lícules d’atracaments, i en aquest cas gairebé seria millor creure que actuen amb ingenuïtat i no amb tant de càlcul. Em refereixo al Govern espanyol i la seva forma d’utilitzar les paraules, és clar, i també certs jutges, és clar.

Vegem un exemple recent, el màster de Cristina Cifuentes. Al seu propi partit no hi ha unanimitat sobre el seu futur, però dissimulen. Tots saben que el més lògic és que Cifuentes dimiteixi, i llavors el ministre Rafael Catalá surt a la ràdio i ens deixa aquesta frase: «Esperem que Cifuentes prengui les seves decisions en vista de la veritat final».

LA VERITAT final. El sintagma grinyola, i en boca d’un càrrec públic ens hauria de posar en guàrdia, però ho acceptem com si res. Una veritat final pressuposa que abans hi ha hagut una veritat inicial, o diverses, i que alguna cosa ha canviat, quan en realitat només hi pot haver una veritat –el que va passar–.

L’ús de l’adjectiu parla d’una manipulació conscient del llenguatge, en aquest cas airejada potser de forma inconscient, i em recorda aquella fórmula que utilitza el departament de premsa de Trump, que de les seves pròpies mentides en diuen «veritats alternatives».

Aquestes maniobres lingüístiques apareixen també en les interlocutòries, unes novel·les dolentes; en les amenaces dels ministres; en les condemnes a músics acusats d’injúries greus i d’enaltiment al terrorisme. Com si fossin novel·listes, o poetes, els fan dir a les paraules coses que no es troben en la seva definició del diccionari, i cada dia ens donen una nova lliçó de vocabulari. Violència. Rebel·lió. Sedició. Terrorisme. Massacre.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Un dia d’aquests li canviaran el sentit a la paraula realitat, i llavors, per fi, ens preguntarem qui són a Espanya els amos del diccionari, si els polítics o els acadèmics.

 ¿No és hora ja que la Real Academia de la Lengua es queixi de tanta ingerència?