'E la nave, ¿va?'

Després de quatre anys de creixement del PIB, els últims mesos el Govern espanyol rep bones notícies un dia sí i l'altre també. El Banc d'Espanya, la CE i l'FMI revisen a l'alça les seves previsions de creixement per al 2018 i les agències de rating se sumen a la festa. Recentment, Fitch i S&P han millorat la nostra qualificació i la setmana passada ho va fer Moody’s, que considera que els riscos que plantejava el procés català s'han reduït substancialment.

¿El millor dels mons possibles? Per al Govern Rajoy, a escassament un any de les eleccions, per descomptat que sí. Però ¿i per a nosaltres? Aquí les respostes són menys evidents. Perquè créixer, creixem. Però, malgrat la molt notable millora d'un dels nostres talons d'Aquil·les, el saldo exterior, continuem amb carències que amenacen el benestar futur. En particular, el baix creixement de la productivitat del treball. I encara que ara, per reduir les elevades taxes d'atur, convingui un creixement basat en l'ocupació, no podem oblidar que l'única manera d'augmentar el benestar en el mitjà i el llarg termini, és a dir, el PIB per habitant, és amb increments de la productivitat.

El seu canvi depèn de quant de treball i capital (i de quina qualitat) afegeixin a la producció les empreses. Encara que queda una part que no s'explica ni per canvis en el volum i la qualitat del treball ni del capital i que reflecteix els canvis organitzatius, tècnics i d'un altre tipus que també influeixen en el seu creixement.

FP i humanitats

¿Quina ha sigut la dinàmica d'aquests factors els últims anys? Pel que fa al treball, entre finals del 2014 i del 2017, l'ocupació ha augmentat prop de l'11% davant el 12,6% del PIB real. Això situa l'increment de la productivitat per treballador en un escàs 0,5%. ¿Preocupant? Per descomptat. Però ho és més si es reté que la quantitat de treball és tan important com la seva qualitat. I aquí tenim grans llacunes denunciades sistemàticament per les institucions internacionals. La inadequació de l'educació no obligatòria als requeriments productius, el baix pes de la formació professional, l'excessiu nombre de graduats en titulacions d'humanitats i socials o la distància que separa les universitats de les empreses són exemples gastats de tant citar-los. Però no per això són menys certs.

Pel que fa a la dotació de capital, aquí la crisi ha fet estralls. Ja en la fase de creixement anterior, es van desviar grans recursos a un sector, el de la construcció residencial, que no augmentava la capacitat productiva del país. Però el que va passar amb la doble recessió i la recuperació posterior dista molt de ser el que necessitem: la caiguda de la inversió productiva primer i la seva continguda recuperació posterior apunten que encara falta molt de camí per dotar les empreses, i el país, de la inversió necessària. I, pel que fa a la inversió pública en infraestructures, ja ho saben: al Govern el preocupa més connectar l'AVE des de Madrid a totes les capitals de província que desenvolupar projectes que augmentin l'eficiència i la productivitat del país, com és el tantes vegades reclamat corredor mediterrani.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Finalment, queda la productivitat total (la PTF), que resumeix un ampli conjunt d'aspectes que afecten indirectament la productivitat del treball: l'organització empresarial, el clima més o menys procliu a l'eficiència, l'efecte indirecte de les infraestructures públiques i privades i, en particular, la millora tecnològica. Aquí les conseqüències de la crisi han sigut, i ho continuen sent, nefastes, com mostra la caiguda de la despesa pública i privada a I&D: Espanya se situa a la cua a Europa, amb escassament un 1% del PIB destinat a aquestes activitats crítiques. Pel que fa a aquest aspecte, tenim grans problemes. Tants que el BCE acaba de mostrar que la falta de convergència en renda per habitant entre Espanya i els països més avançats els últims 20 anys s'ha degut, fonamentalment, al mal comportament de la PTF.

Mala cosa per al futur: la productivitat avança poc i, a més, ho fa pel pitjor dels motius, pel nul augment de la PTF. En suma, mantenim la mateixa distància de renda amb Alemanya que la que teníem abans de l'euro. Està bé que avui celebrem que Moody’s ens ha elevat el rating. I que el Govern es posi medalles pel fort augment del PIB i de l'ocupació. Però no ens deixem enganyar: el que s'ha de conquistar, més que el present, és el futur. I aquí les nuvolades s'acumulen.