Puigdemont s'erigeix en el Cèsar de la secessió

Carles Puigdemont va sortir diumenge a TV-3 encoratjat per la decisió de tres jutges alemanys de no extradir-lo per rebel·lió i deixar-lo en llibertat provisional. Un gol al jutge Pablo Llarena i a Mariano Rajoy. Però va flotar en una certa irrealitat, fins al punt que Vicent Sanchis, l’entrevistador, va semblar que tocava més de peus a terra.

Puigdemont va afirmar que no desitja eleccions. Però no va ser convincent. Primer perquè va dir que si n’hi havia seria per culpa de l’Estat i que necessitava temps per negociar, quan –si ell volgués– hi hauria president abans de Sant Jordi i Madrid no podria dir ni piu. Segon, perquè va insistir que les solucions que no respectin el mandat de la gent no són solucions. Però la majoria és independentista i, en règim parlamentari, qualsevol diputat secessionista consensuat no contravindria la voluntat popular. Tercer, perquè va deixar anar que la pròxima llei de presidència (¿quan?) permetria la investidura a distància. ¿Vol tornar a ser candidat? Sap que no sortirà.

Va venir a dir que era el Cèsar secessionista. I el Cèsar ha de poder escollir fins a l’últim moment el que convé. Amb la seva autoritat reforçada pot imposar que el nou president sigui de facto similar a un mer delegat seu a l’interior. Però creu que li convé allargar una mica el xoc amb l’Estat. Insistint en la seva candidatura o en algu-na que sap impossible. D’enginy, en té.

La manifestació de diumenge va exigir un president amb rapidesa perquè és un pas necessari per a la reconsideració –gens fàcil– de la situació dels presos. I ERC i el PDECat li deixaran decidir el nom perquè la seva prioritat és que hi hagi president. Puigdemont no els vol contrariar. I tampoc li interessa perquè un delegat seu a l’interior és –ara com ara– el millor que por tenir i més còmode per a ell.

Però no vol presses perquè –va dir– necessita temps per negociar. ¿Què i amb qui si tot ja estava a punt per a quan fracassés el segon intent de Jordi Sànchez? No és per negociar, sinó per seguir plantant cara a l’Estat. ¿Què guanya Cata-lunya amb tres setmanes més de tensió?

Res. Però imaginem-nos que a Puigdemont se li apareix Déu per segona vegada i el tribunal alemany (cosa no gaire probable) també rebutja aviat la seva extradició per malversació. Llavors –argumentant que la justícia alemanya hauria desautoritzat l’Estat– podria estar temptat d’apostar per anar a eleccions. Allò que no va fer el 27-O al negar-se a dissoldre, com deia el pacte negociat per Iñigo Urkullu. Creu que llavors podria tenir llista única.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Seria una jugada de pòquer. Si baixés en vots, ell estaria mort. I el secessionisme estaria a l’uci si es perdés la majoria absoluta. Si pugés no tindria garantida la presidència –ni la independència–, però col·locaria en una situació molt difícil l’Estat.

L’objectiu de Puigdemont és tenir mans lliures per actuar com el Cèsar. D’empenta, en té, de desmesura també. Al capdavall, amb 34 escons (de 135) té dos diputats menys que Inés Arrimadas, que presumeix però no es veu Cèsar, i només dos més que Oriol Junqueras.