Les línies vermelles a Síria

No ens llancem a criticar l’atac dels míssils americans, francesos i britànics a Síria com si fossin la causa d’un nou escenari que pot portar més patiment i dolor. Bombardejar mai és la solució, però si l’Exèrcit sirià va utilitzar armes químiques contra la seva població, traspassant aquella línia que les lleis de la guerra prohibeixen, evitar amb tots els mitjans que la població segueixi sotmesa a l’extermini és una obligació i això pot incloure un atac amb armes per prevenir més massacres amb gasos químics.

¿Quantes vegades s’ha de repetir la barbàrie? Malgrat la distància, Hitler, Stalin o el genocidi a Ruanda continuen en el record com uns episodis vergonyosos en què una intervenció a temps hauria salvat moltes vides. Les pràctiques criminals del president Baixar al-Assad a Síria no són gaire diferents i tot i que és probable que la resposta no pugui ser únicament militar, inquieta que continuï matant indiscriminadament, que segueixi torturant sistemàticament tots els seus opositors i que a més a més faci servir gasos químics per assassinar des de l’aire, allà on els seus soldats no poden a entrar a sang i foc.

Si aquell centenar de coets haguessin acabat destruint l’arsenal químic o reduint-lo considerablement ¡bingo! Però, a diferència de l’armament nuclear, l’elaboració d’armes químiques no és complexa i pretendre posar fi a l’amenaça atacant instal·lacions és pura il·lusió. En el millor dels casos aquesta acció serà irrellevant, en el pitjor el senyal perquè Baixar al-Assad intueixi que té mans lliures davant la impotència d’Occident i la falta d’un pla per posar fi a la seva carnisseria. Perquè la realitat dels míssils és que només han sigut un gest de cara a la galeria, per salvar la cara sense entrar a valorar ni un sol dels problemes als quals s’ha de fer front per evitar que noves massacres s’emportin cada dia nens i mares innocents, milers de civils la pretensió dels quals només és viure en pau. 

Notícies relacionades

Assad segueix a la seva tot i l'atac de Trump

Després del cop tàctic, Trump segueix sense estratègia per a Síria

El que necessiten els sirians no és un catàleg de línies vermelles, és que ens fem càrrec dels seus refugiats mentre s’obre una taula internacional de negociació entre els països implicats en el conflicte. Una nova ofensiva diplomàtica –si és necessari amenaçant amb armes– per obligar el Govern sirià a acceptar corredors humanitaris que arribin a les poblacions assetjades i donin accés a les organitzacions internacionals d’ajuda. Però quan ni tan sols som capaços de protegir els refugiats que expulsem de les nostres fronteres, si es pretén vendre la idea de protegir la població indefensa, el senyal llançat amb cada un d’aquells míssils és una gran mentida.

Baixar al-Assad sap perfectament que no hi ha línies vermelles perquè fa temps que Occident ha perdut l’ètica d’aquesta batalla. Guanyar-la requereix fer un altre camí, ¿o potser no és el mateix ofegar amb gas sarín una població assetjada que condemnar-la a una agonia similar, ofegant-la al Mediterrani, mentre es paga a les màfies i es reté les organitzacions que intenten evitar-ho? ¿On són en realitat les línies vermelles?