Genocidi

En les guerres d’avui hi ha un debat sobre quan utilitzar el terme genocidi. Però si hi ha algun lloc al mapa mundial–després de l’holocaust nazi–, on ningú posa en dubte que es va perpetrar un genocidi va ser a Ruanda. Es compleixen 30 anys de la massacre més cruel de la història recent. En poc més de dos mesos es va acabar amb la vida de gairebé un milió de tutsis en mans d’exaltats hutus.

A ganivet, el gruix dels assassinats no el va realitzar un exèrcit. El Govern va instigar l’odi i va armar la població amb matxets, difonent per la ràdio que els tutsis eren "escarabats" que calia exterminar. I així es va fer, entre veïns amb crueltat infinita i davant la passivitat d’Occident, que va ocultar la paraula genocidi, perquè això obligava a intervenir i no hi havia voluntat de fer-ho.

Amb la França del president François Mitterrand donant suport a la rereguarda dels genocides i els Estats Units de Bill Clinton negant-se a enviar tropes, el genocidi va avançar sense límit fins que una guerrilla liderada per l’actual president, Paul Kagame, va aconseguir parar-lo quan ja havia complert una bona part de l’extermini.

Sobre les ruïnes de la tragèdia, amb centenars de milers de cossos esquarterats escampats per esglésies, comunitats i fosses, que els mitjans mostraven com a víctimes de la inacció, els líders polítics occidentals van acabar per fer contrició i es van conjurar perquè no passés "mai més".

Notícies relacionades

Els EUA planegen per a Gaza un govern tecnòcrata amb palestins de la diàspora

Grècia aprova la jornada de 13 hores malgrat l’oposició política i sindical

Després de l’infern, Ruanda s’ha convertit en un model de prosperitat, on invertir és segur, la corrupció es persegueix i es paguen impostos. Tres dècades després, ha tornat el seny i la pau, això sí, sota l’atenta mirada d’un govern autocràtic que controla tots els ressorts.

Però el preu de la inacció continua estant en la memòria. I la lliçó que hauríem d’aprendre és que la conjura que mai més torni a passar no s’hauria de limitar a Ruanda. No fa falta demostrar un genocidi, n’hi ha prou amb l’ocupació de violència indiscriminada sobre població innocent per no esperar a actuar ¿Els sona? Tres dècades després aquesta lliçó no sembla que sigui a l’agenda.