La utilitat de l'incendi romà

Ens havíem acostumat a guanyar per inèrcia, s’havia normalitzat la victòria amb gust de menú de migdia, fins que ensvam enverinar amb el Roma. Ens havíem acostumat a parlar d’ofici, com si fóssim italians de tradició, acceptant el canvi del bon joc pel resultat, perquè el tracte no ens privava de les exhibicions majestuoses de Messi. Fins a la caiguda imperial a la Champions League. Tenint en compte les flames, convé trencar silencis autoimposats, repassar conceptes i aclarir què es vol ser.

El murmuri de les últimes setmanes perjudicava Ernesto Valverde. És un amarrategui, se li ha retret. És més de veure-les venir que no pas de prendre la iniciativa, caut més que no pas expansiu. I tot això que s’ha anat dient amb veu temperada, s’amplifica arran de l’incendi romà. I ara es vociferarà entre estovalles en moltes taules de Barcelona. A Roma es va quedar paralitzat com un cérvol davant els fars d’un automòbil, que el va atropellar. Queda clarament perjudicat.

Al reservat Valverde se’l respecta perquè va aixecar l’equip del llit de l’uci. Això convé no perdre-ho de vista. I se li assignen nobles trets de personalitat amb les quals són fàcils d’empatitzar. I malgrat la colossal clatellada a la Champions, que mantindrà l’entitat estabornida durant un temps, la temporada avança cap a un saldo més que positiu, sobretot si la Lliga es remata amb la Copa del Rei. 

Notícies relacionades

Dembélé, com a símbol d'una mala política de fitxatges

Miracle, no; desastre, sí

Però seria necessari que algú amb autoritat li recordés les senyes d’identitat del club. Que el 4-4-2 i el doble pivot poden usar-se en moments puntuals, però que seria aconsellable que no es fessin estructurals. Esbiaixa l’essència dels millors anys i lamina l’exhaustiu treball que es treballa a la Masia, ara mateix desconnectada del Camp Nou, i que se sustenta en l’axioma guardiolista de les tres pes (pressió, possessió i posició). Que aquella persona amb autoritat li recordés que la vulgarització no és acceptable. I que al final això tracta d’emocionar, entretenir i il·lusionar. Si no, el botó de Netflix es farà massa temptador. La desconnexió serà nostra.

El tècnic necessita la complicitat dels jugadors, de cop i volta desfondats i desorientats. També l’ajuda i la claredat de la directiva. I entre tots fer-se una pregunta fonamental: ¿es vol o no es vol recuperar el que ha distingit al club en l’última era?