Anar al contingut

El finançament de l'ensenyament

La tarifació social i els perdedors invisibles

Nuria Puentes

La tarifació social i els perdedors invisibles

Jaume Blasco

Les noves ajudes milloren la capacitat de l'escola bressol per reduir desigualtats socials

La introducció de la tarifació social a les escoles bressol de Barcelona ha generat una certa controvèrsia, que s’ha traslladat al procés de negociació del pressupost municipal. Com que en el debat han abundat opinions no sempre fonamentades, intentaré, en aquestes línies, aportar algunes dades i uns quants arguments. 

La tarifació social implica que la quota a pagar variï segons la renda familiar. Una família de quatre membres amb una renda bruta inferior a 16.732 euros anuals paga 50 euros al mes, que es van incrementant en 10 trams fins a un màxim de 395 euros, quan la renda supera els 75.295. El cost real del servei és de 720 euros mensuals per nen i, una vegada afegits, els ingressos cobreixen el 26% del cost. L’ajuntament, és a dir, el conjunt dels ciutadans, hi aporta el 74% restant que les escoles bressol ja disposaven de descomptes condicionats a la renda, la tarifació ha comportat alguins canvis importants: en primer lloc, s’han reduït els preus per a les rendes que no eren ni prou baixes per ser bonificades ni prou altes per poder fer front al preu complet (fins a 41.830 euros, per a una família de quatre membres).    Segon, els preus es determinen en aquests moments únicament en funció de la renda, de manera que les famílies ja no han d’acreditar l’existència de problemes addicionals mitjançant un informe de Serveis Socials. 

Tercer, el preu zero s’ha substituït per una quota mínima, de manera que tothom contribueix, encara que sigui poc, en funció de les seves possibilitats, si bé, com és lògic, els serveis socials poden decidir pagar la quota als seus usuaris. Quart, les reduccions de preus es compensen, en una tercera part, amb un increment de l’aportació municipal i, en les dues terceres parts restants , amb un augment dels preus per a les rendes relativament més altes.

Reduir desigualtats

¿Quines conseqüències ha tingut aquest canvi tarifari? El més evident ha sigut que unes 380 famílies addicionals amb una renda inferior a l’índex de suficiència que estableix la Generalitat han sol·licitat plaça en el curs 2017-18. La garantia de quota mínima sense requerir informe de Serveis Socials els ha encoratjat a sol·licitar-la. Com que els impactes educatius de l’educació infantil són més grans per als nens en risc de pobresa, aquest resultat millora la capacitat de la bressol per reduir les desigualtats socials.

La segona conseqüència ha sigut una reducció de la demanda, de magnitud semblant, entre els que han de pagar una quota igual o superior a la que hi havia abans de la tarifació social. El repte consisteix a recuperar aquesta demanda. La qualitat pedagògica i dels equipaments, a preus que ni tan sols en el tram més alt superen els de l’oferta privada, resulta força atractiva. L’oportunitat de millora passa per atendre millor les necessitats de conciliació de les famílies. En aquest sentit, la iniciativa per assajar la flexibilització horària a partir del curs escolar que ve resulta molt bona notícia.

Un pedaç

Dit això, convindria aclarir que la tarifació social no és un sistema òptim sinó un pedaç a un problema de fons: el d’un sistema impositiu que genera, de forma poc progressiva, recursos insuficients. A Dinamarca, on els ingressos tributaris arriben al 47% del PIB, podríem dir que està tot pagat. Aquí, on contribuïm amb el 34%, s’han de fer equilibris entre la quantitat, la qualitat i el preu dels serveis. És clar que en aquest cas hi ha sortit perdent la quantitat, ja que l’oferta de places cobreix poc més de la meitat de la demanda. En els últims dies s’ha parlat d’una aportació addicional de l’ajuntament que puja a 1,5 milions d’euros.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

És una bona notícia: implica incremen-tar la transferència dels barcelonins als seus conciutadans que compten amb nens petits. Ara bé, valdria la pena pensar a què dedicar-les: que les rendes superiors a 75.295 euros paguin 395 euros al mes per cobrir el 62% del cost de la seva plaça no és el més ideal, però resulta raonable. No ho és, en canvi, que fins a un total de 3.386 famílies es quedin sense plaça escolar , incloent-hi més d’un miler que estan en risc de pobresa.

Per a totes elles, sense distinció, la resposta és que es busquin la vida. Són els perdedors invisibles: no s’organitzen ni es queixen, però existeixen. Més que a abaixar preus als trams alts, els 1,5 milions d’euros, i més encara si fos possible, s’haurien de dedicar a ampliar l’oferta d’escola bressol pública o a ajudar a pagar una plaça privada als perjudicats pel sorteig que no se la poden permetre. Sembla més bone idea repartir que concentrar els recursos en uns quants.