Quatre reptes per a Barcelona en Comú

Abans de començar a governar, Barcelona en Comú pot vantar-se d'unes quantes proeses: un nou govern majoritàriament outsider, la recuperació del genuí sentit del partit polític com a instrument d'una part de la ciutadania per accedir al poder (i no del poder per accedir a la ciutadania), i el retorn a la democràcia representativa d'un bon grapat de ciutadans que se sentien alienats de la política institucional (alguns, fins i tot, amb un entusiasme inusitat). Però el que BC no ha aconseguit és resoldre el misteri del pluralisme polític, pel qual la gent, fins i tot la comuna, té valors, interessos i idees diferents. La ciutat és avui més plural que mai, a jutjar pels resultats electorals, i si BC dóna per descomptat que representa el poble o la gent comuna, ho farà a risc de resultar molestament excloent per a una part de la ciutadania. El suport d'una majoria social no és, encara, un assoliment del nou govern municipal. És el seu gran repte.

Per la mateixa regla regla de tres, si la gent entra a les institucions ho farà amb totes les seves contradiccions i conflictes. Els insomnes pregaran perquè el nou consistori restringeixi l'horari nocturn de les terrasses dels bars, i els noctàmbuls i restauradors ho faran just pel motiu contrari. Les decisions que passin per donar la raó als uns i treure-la als altres (això és, un cert exercici d'autoritat) seran més habituals que la cerca del bé comú. Encara més, governar implica sovint decidir entre diferents formes del bé comú. Al principi, és possible que es puguin deixar de fer coses dolentes (menys fórmula 1) per passar a fer-ne de bones (més beques menjador). Però ben aviat consistirà a deixar de fer-ne de bones per fer-ne de més prioritàries. La realitat i el pressupost obliguen: ¿més qualitat o menys cost? ¿Millor atenció o més persones ateses? ¿Serveis universals o amb llindar de renda? Decidir en els trade-offs de la política generarà guanyadors i perdedors, satisfets i decebuts, també entre la mateixa gent comuna, que no sempre té prioritats homogènies. Atès que no tothom hi pot guanyar, el segon repte és trobar un nou estil de comunicació política que presumeixi que la gent és prou intel·ligent per entendre els pros i contres de les decisions, incloent-hi els costos d'oportunitat, encara que no hi estigui d'acord. Enriquir el debat polític és caminar en la direcció de l'aprofundiment democràtic.

Tercer repte: Hugh Heclo va afirmar que governar no és només manar, sinó també dubtar. No és només prioritzar les demandes dels teus sobre les dels altres, sinó també una cosa molt més primària: arribar a saber què volen aquells que t'han votat. De fet, descobrir qui vol què, i què s'hi pot fer. El mandat per a un canvi transformador que ha rebut BC és evident, però què ha d'implicar aquest canvi quan baixem al detall de les polítiques públiques, és força menys clar. En aquest context, les «portes i finestres de les institucions obertes a la ciutadania» ho estaran especialment per a aquells que siguin capaços d'adreçar-s'hi amb els problemes més ben diagnosticats i les propostes de solució més ben articulades, quelcom que sol estar més a l'abast dels actors socials, tècnics i acadèmics que s'erigeixen com a representants de la ciutadania, que dels mateixos ciutadans. En aquest sentit, el repte per al nou govern serà saber discriminar, amb criteri i sense presses, entre les alternatives que se li presentin per evitar recaure en el vell sil·logisme de la política: s'ha de fer alguna cosa. Això és alguna cosa. Per tant, s'ha de fer això.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I Finalment, que el llegir no ens faci perdre l'escriure. Una part dels problemes socials que no han estat resolts fins ara no ho han estat només per la incúria de governs precedents sinó perquè, col·lectivament, no hem sabut fer-ho millor. Fóra bo sentir el nou govern dir que vol acabar amb el problema de les persones sense sostre (o el de la contaminació de l'aire, el fracàs educatiu, o qualsevol altre problema maleit), però que no sap ben bé com fer-ho. A més a més de ser honest, seria el fonament d'una actitud científica, consistent no només a posar-hi recursos sinó també a pensar i assajar innovacions fins a ensopegar-ne una de prou bona. En un moment d'inflamació política és fa difícil pensar en les polítiques públiques en altres termes que no siguin d'expressió de la voluntat popular. Però voler no sempre és poder. I com més complex sigui el problema, més difícil és que les solucions funcionin tan bé a la pràctica com sobre el paper. El darrer repte: no proclamar certeses allà on no hi són i aconseguir combinar la re-politització de la vida pública amb un govern més científic.

Analista de polítiques públiques.