La confiança està en els Pressupostos

Recordo quan el President González va convocar eleccions al no poder tirar endavant els seus Pressupostos per al 1996, perquè Pujol li va retirar el suport necessari. No es va enrocar en la pròrroga fins a esgotar la legislatura. Tampoc li va demanar a Aznar que el PP li prestés els vots que necessitava. No. Va convocar eleccions a l'entendre que si no tenia prou majoria per aprovar els Pressupostos, no podia seguir governant perquè no tenia la confiança del Congrés i sense això, ¿per a què seguir a la Moncloa?

Més de 20 anys després, el President Rajoy pot veure com els seus Pressupostos per al 2018, presentats amb sis mesos de retard, són rebutjats pel Congrés malgrat haver obtingut diversos suports, incloent-hi el de Ciutadans. Si això passa, hauria de convocar eleccions a l'haver perdut la confiança de la majoria de la Cambra.

Amb aquest risc en ment la pregunta pertinent és ¿Per què els ha presentat? ¿Per què no ha continuat amb la pròrroga dels de l'any passat i ha començat a elaborar i negociar amb els seus socis els del 2019 que hauria de presentar abans del 31 de setembre? ¿Tan important és el projecte ara presentat per a la consolidació de la nostra recuperació, tancar les ferides del passat i preparar Espanya per als reptes del futur? No ho sembla, la veritat. Conegudes ja totes les dades i els documents, els Pressupostos presentats estan fets amb el pilot automàtic, esquitxats d'anuncis discrecionals i selectius que ja veurem si finalment s'executen o es queda tot, una altra vegada, en salves amb aroma preelectoral.

Iniciant el cinquè any de recuperació, els ingressos consolidats de l'Estat (incloent-hi Seguretat Social) hauran pujat, des del 2013, uns 30.000 milions d'euros, mentre que les despeses ho faran en 20.000 milions. La sensibilitat dels nostres ingressos públics al cicle econòmic és molt elevada. Així, es van desplomar quan les crisi del 2008/2010 i es recuperen amb força en la recuperació. Si, a més, arrosseguem la forta pujada realitzada el 2011 pel nou govern popular, no ha d'estranyar que creixin els ingressos de l'Estat, sobretot, els vinculats a l'IRPF i les cotitzacions socials.

Evolució de la despesa

Més interès revesteix l'evolució de la despesa al llarg de la recuperació, on s'han de ressenyar tres partides: pensions, que creix molt per l'increment en el nombre de pensionistes i en la pensió mitjana com a conseqüència d'haver tingut els actuals pensionistes salaris més elevats; els interessos del deute, que rebaixen la seva quantia no per disminució del volum de deute (que creix) sinó pels baixos tipus d'interès i, sobretot, la despesa en desocupació, que es redueix durant la recuperació en 10.000 milions d'euros no tant per la caiguda en el nombre d'aturats (més de la meitat n'estan exclosos), sinó per les dures retallades aplicades sobre les condicions per percebre-ho que ha portat la taxa de cobertura a nivells vergonyosament mínims.

El ministre Montoro ha destacat d'aquests Pressupostos els augments en els sous de funcionaris (una pastanaga, després d'anys de congelació) i les pujades en algunes pensions però sense modificar el factor legal de revalorització com exigien els pensionistes en les seves manifestacions. També inclouen: més inversions en R+D, però aquesta partida està sota sospita perquè en el Pressupost del 2017 amb prou feines es van gastar un terç del que "es va vendre" i altres partides "amb trampa", bé perquè requereix complement de les CCAA (violència de gènere), bé perquè se sotmeten després en el reglament a aquestes condicions que exclouen, en la pràctica, la majoria de beneficiaris potencials (garantia juvenil, per exemple).

Aquests Pressupostos consoliden el procés d'empetitiment de l'Estat. Tant els ingressos com les despeses públiques se situen a Espanya, en relació amb el PIB, vuit punts percentuals per sota de la mitjana de l'eurozona. Però això, tot i ser important, no significa un Estat més eficient, sinó un de més injust: recaptem menys per unitat de PIB (hi ha més frau i elusió fiscal), al mateix temps que les nostres polítiques socials ataquen poc els problemes d'aquest 25% de la població que són els més desafavorits.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Dit d'una altra manera, tenim un Estat que recapta impostos de manera menys progressiva i els distribueix de manera menys equitativa, que altres països del nostre entorn. I això segueix igual. Així doncs, presentar uns Pressupostos innecessaris a aquestes altures, continuistes, sense reformes, tenyits d'electoralisme i sense garantia que puguin obtenir la confiança del Congrés, ¿a què els sona? Doncs a mi, també.