Els Pressupostos i l'Estat del benestar

Una vegada més el Govern espanyol presenta els Pressupostos "més socials de la història". La cantarella avorreix i ja no pot enganyar a ningú: Primer perquè els projectes són això, "projectes", lluny de les execucions pressupostàries que en aquest cas es veuran després del maig del 2019, quan ja ningú recordi la cançó ministerial. Segon, perquè són tantes les esquerdes del nostre Estat del benestar que repetir el mateix difícilment pot ser la solució.

En la meva opinió, el malestar de molts espanyols sobre la implantació i el desenvolupament del nostre Estat del benestar es deu a la frustració davant les expectatives incomplertes. Un creixement a dos dígits amb un esforç contributiu insuficient no prometia res de positiu. Ni 'més' era 'millor', ni es podia aspirar a prestacions socials d'estats avançats amb impostos entre 5 i 10 punts de pressió fiscal per sota d'aquella referència.

La crisi va fer que una societat poc madura, acabada d'arribar a la cultura democràtica, posés els peus a terra. Avui no soc optimista sobre el futur del nostre Estat del benestar. Encara financem amb dèficit la despesa pública traslladant a les generacions futures el cost de la nostra despesa social, excessiva pel que dona de si l'economia i l'esforç i compliment fiscal ciutadà. I això fa que no sigui ja només un tema de finançament, de sostenibilitat financera de la nostra política social, sinó de la seva solvència, de la seva capacitat de donar resposta als nous reptes d'una societat canviant. I aquesta reflexió no es pot fer des del continuisme pressupostari.

A aquestes altures del segle XXI i amb els corrents ideològics i polítics imperants, sembla poc realista que seguim instal·lats en la vella dinàmica del 'gratis total'. L'evolució tecnològica permet noves respostes individuals o de grup, que no vol dir col·lectives, per al benestar social, a perseguir més per la via selectiva -també en finançament- que de l'universalisme incondicionat.

Elements que no triem

I les persones tornem a buscar el benestar propi des de la idea primària d'estar a gust amb el que som i del que ens correspon en la vida per arribar a final de mes, i per això, el que paguem d'impostos pesa. El benestar de cadascú és resultat de decisions pròpies -tal com diria John Romer- i de les circumstàncies heretades. Esperaríem així la mutualització, la responsabilitat social en la neutralització d'aquelles circumstàncies sobrevingudes i una cobertura pública de les contingències que se'n derivessin; és a dir, d'aquells elements que ens toquen i no escollim: bàsicament el país en què naixem, la família que ens acull i el color de la nostra pell. Compensar aquests aspectes, que incideixen sens dubte en els gradients socioeconòmics, és el que s'hauria de vehicular avui a través de l'Estat del benestar.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

La sort i les diferents capacitats heretades no generen responsabilitat individual; sí, en canvi, l'esforç. El problema és que tota la resta es converteix en potencialment compensable ... amb diners de cadascú. Així potser ni tan sols la mort ja no ens acaba igualant a tots, rics i pobres. Neix una tecnologia reparadora que remou els límits de la condició humana i permet corregir i millorar, incloses algunes circumstàncies.

La tecnologia ens fa en aquest sentit protagonistes i no resultat de l'evolució. Tot això permet aixecar unes tanques individuals separadores més altes amb modificacions genètiques que marquen el futur de cadascú. El comportament perd rellevància davant l'algoritme predictor del que passarà i com es pot evitar, a partir del 'big data' del 'gran germà', que són algunes corporacions industrials i un tecnosistema que supera amb la intel·ligència artificial tota relació personal tradicional, sigui del metge, del cuidador, del tutor o del professor. En aquests nous escenaris els poders públics, la regulació social, caminen desorientats i actuen sovint a misses dites, cosa que fa poc esperançadora la recuperació d'un Estat del benestar que no es pot reconstruir ja només abocant diners al pressupost públic, i menys encara sense un finançament consolidat.