Detenir qui deté, controlar qui controla

L’actualitat torna a estar protagonitzada pels cossos de seguretat, el seu control polític, els seus límits i el seu control. Els Mossos d’Esquadra són el focus del debat i l’estira-i-arronsa entre l’independentisme i l’Estat. S’aplaudeix la inacció de l’1-O; es critica la sobreactuació del 25 de febrer o del 25 de març, i es culpa de manera una mica caòtica els diferents responsables. Cal conèixer més bé el funcionament, el paper i els límits dels cossos de seguretat per poder construir consciència col·lectiva crítica i argumentada, tan absolutament necessària en qualsevol societat democràtica per evitar excessos i abusos.

En primer lloc, els cossos de seguretat de qualsevol Estat democràtic tenen unes funcions clares i, entre els principis que les regeixen, hi ha el d’obediència deguda. Ningú es fa policia per desobeir, de la mateixa manera que ningú es fa militar si no sap acatar ordres. La jerarquia té més pes i més rellevància que en cap altre col·lectiu, atès que pot fins i tot eximir de responsabilitat penal els qui actuen sota ordres clares i directes. D’aquesta manera, els cossos de seguretat i defensa tenen una direcció bicèfala: l’estratègica i l’operacional. L’estratègica és de caràcter marcadament civil o polític  i marca les línies d’actuació, el paper que es vol tenir en una societat. En canvi, la cúpula operacional és la que decideix els detalls de cada operació en si i depèn de superiors policials o militars.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En l’escenari actual, els Mossos tenen un responsable operacional, Ferran López, mentre que el comandament estratègic depèn actualment d’Enric Millo (per delegació de l’article 155) i, en última instància, de Juan Ignacio Zoido com a ministre de l’Interior. Aquestes dues dimensions han d’estar coordinades, encara que les decisions últimes de cada operació seran del comandament policial.  Finalment, hi ha l’acció individual de cada agent en el desenvolupament de les seves obligacions –si decideix fer servir els seus braços o una porra extensible, si aplica més o menys força, si decideix arrossegar algú o intentar aixecar-lo–. És precisament aquesta estructura tan marcada la que permetria aclarir i depurar responsabilitats de manera més clara i objectiva si hi hagués un bon mecanisme de retre comptes. ¿Quines ordres es van donar? ¿Quina situació es va acabar trobant un operatiu? ¿Què va fer el conjunt o què van fer determinats agents? I així, en comitès de control, s’asseguraria un compliment extremadament acurat i responsable amb l’ús de la força.

Ara bé, cal voluntat política per canviar la visió general envers i des dels cossos de seguretat. Ara com ara, no són majoria els qui, des d’aquests cossos, entenen que això de retre comptes també és en benefici propi. Una societat que entén i valora la dificultat d’aquestes accions i decisions, però que a la vegada sap que té el control final dels excessos i abusos, és una societat més complidora, que respecta i entén les actuacions policials i que se les fa seves. Controlar qui controla, ser més democràtics.