Anar al contingut

TENSIÓ DIPLOMÀTICA

Això no és la guerra freda

Evan Vucci

Això no és la guerra freda

Jesús A. Núñez Villaverde

No estem davant una confrontació ideològica planetària sinó en un generalitzat "campi qui pugui" que augura temps de més tensió entre els principals actors

Enverinament d’espies, expulsió de diplomàtics, increment de la despesa militar, anuncis de noves armes nuclears, demostracions de força, patrulles aèries i desplegaments terrestres en zones sensibles… Davant d’aquesta concentrada repetició de dades tan habituals durant la guerra freda i la necessitat humana d’emmarcar-les en algun esquema conegut, la nostra memòria ens juga una mala passada, fent-nos creure que la història es repeteix. Però avui, instal·lats en el pensament únic d’un capitalisme sense fronteres, ja no estem davant una confrontació ideològica planetària entre dos aspirants al lideratge mundial, pugnant per imposar el seu model polític i econòmic i obligant la resta de països a alinear-se en dos bàndols enfrontats.

Sense una brúixola que assenyali el camí, sense una ONU eficaç i sense un líder mundial reconeixible, en el que sí que estem és en un generalitzat «campi qui pugui» que augura temps de més tensió entre els principals actors. Per un costat, els Estats Units apunten a un abandonament del seu paper d’imperfecte policia mundial, més com a senyal de la seva pròpia desorientació que d’una debilitat real (convé no oblidar que és el primer de la classe en el camp militar, econòmic, tecnològic, cultural i energètic). Amb Trump al capdavant, sembla cada vegada més clar que de Washington només es poden esperar plantades als seus aliats i demostracions de força militarista, en un gir que va deixant enrere l’èmfasi en el terrorisme gihadista per centrar-se molt més en la competència estratègica global (amb Rússia i la Xina com a referents principals).

En aquestes circumstàncies, Rússia procura aprofitar l’oportunitat de tornar a recuperar una zona d’influència pròpia, tant a Europa Oriental com a l’Àsia Central, i ser tractat com un gran. El seu joc consisteix simultàniament a mirar de trencar la unitat transatlàntica i intraeuropea, convertir-se en interlocutor imprescindible (Síria, Líbia…) i doblegar els seus veïns més febles. Però Putin sap que la seva aposta té els peus de fang, en la mesura en què el seu esforç per garantir la pau social i mostrar múscul a l’exterior depèn d’una variable (els preus dels hidrocarburs) que no pot controlar com ell voldria.

El lloc natural de la Xina

Per la seva part, la Xina veu cada vegada més a prop el moment en què tornarà a ocupar el lloc natural que creu que històricament li correspon: el centre. No només s’ha convertit en la segona economia mundial, sinó també en la segona potència militar, tot i que encara a considerable distància dels Estats Units. Entre les seves principals assignatures pendents hi ha no només controlar les enormes desigualtats internes i la transició a un nou model econòmic basat en el consum i la innovació, sinó també restar protagonisme a Washington a la zona Indo-Pacífic, cosa que inclou evitar que els seus veïns, i sobretot l’Índia, passin decididament a l’òrbita nord-americana.

Això no és guerra freda, és lluita descarnada pel poder entre grans. I, per cert, la Unió Europea no sembla que estigui a la llista.