A la tercera va la perduda

El to lúgubre del discurs d’investidura de Jordi Turull al Parlament va evocar ahir l’atmosfera funerària del 27 d’octubre, quan l’independentisme va proclamar la república amb l’aspecte trasmudat i la mirada humida. L’exconseller no ho tenia fàcil, ja que li tocava postular un programa de govern mort abans de néixer per art i gràcia de la CUP, i a poques hores de plantar-se davant el jutge que el va empresonar al novembre i podria tornar a fer-ho avui. La seva precipitada candidatura, filla de l’estèril dinàmica de l’astúcia que ja va conduir al 155, estava cridada a augmentar el martirologi sobiranista, però el veto anticapitalista la va reduir a caricatura. L’independentisme no es desprèn de la seva inclinació a marcar-se gols en pròpia meta.

Ens preguntàvem recentment si la majoria independentista que van consignar les urnes existeix realment a la Cambra catalana. Ja tenim resposta. Hi ha, en efecte, 68 escons ocupats (i dos buits) partidaris de la secessió, però no unitat de criteri sobre com i quan conquistar-la. El full de ruta de Junts per Catalunya segueix abonada al legitimisme de Carles Puigdemont, més pròxim a la retòrica insurreccional de la CUP i l’ANC que no pas al possibilisme de PDECat, ERC i Òmnium. Si el vot popular del 21-D va ancorar el suport al secessionisme en el 47%, les seves divergències evidencien que li falta força parlamentària per impulsar el seu projecte.

Estratègia suïcida

L’elit independentista ha aconseguit irritar o decebre a parts iguals la majoria dels catalans: als afins, per no fer el que van prometre, i als detractors, per prometre el que no podien fer. És la incapacitat de reconèixer-ho, i de manifestar propòsit d’esmena, el que ajorna la redempció de JxCat i Esquerra, tenallades per una impostura descoberta i per una realitat judicial que, amb singular acarnissament, actua sense miraments per arrencar-los una capitulació en tota regla. 

Després de la fugida de Puigdemont i la comprensible renúncia de Jordi Sànchez, amb Turull a la tercera ha anat la perduda. JxCat sabia que la CUP no estava per beneir l’antic valedor d’Oriol Pujol, però va arrossegar ERC i el president del Parlament, Roger Torrent, a una estratègia suïcida: aprofitar la citació judicial del candidat per persuadir els antisistema, venent-los que no hi havia més desobediència que investir president qui el jutge Pablo Llarena, teòricament, estaria disposat a empresonar. 

Notícies relacionades

Turull oblida la república en una investidura fallida per endavant

Arrimadas, a Turull: "Serà un capítol breu en la novel·la del procés"

L’estratagema no va funcionar, entre altres raons perquè no està escrit que el magistrat torni a la presó els exconsellers que va excarcerar sota fiança. I perquè la CUP no estava disposada a avalar ni el candidat postconvergent ni el seu programa autonomista.

La bona notícia és que l’autogol sobiranista dissipa els llimbs en què es trobava la legislatura, activant el compte enrere per a la repetició de les eleccions autonòmiques. A l’independentisme ja només li queda un mes per formar Govern... o per marejar la perdiu abans de tornar a les urnes.