Cremar el rei

No he cremat mai cap retrat d’un monarca. I tampoc no ho faré ara. Però resulta que cremar retrats del rei i de la reina no és un delicte, segons el Tribunal Europeu de Drets Humans. La llibertat d’expressió té aquestes coses. N’hi ha que hi veuen delictes d’odi i injúries a la Corona, com l’Audiència Nacional o el Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, però resulta que, en definitiva, són «crítiques polítiques en una manifestació pública» i que «no van més enllà de l’ús d’un cert grau de provocació permissible».  

  El  TEDH ha fet seva la doctrina Clear and present danger (perill clar i en present). M’ho fa veure el meu amic i catedràtic de Dret Miquel Martín, que m’informa de la sentència del 1919, a càrrec del jutge Holmes, del Tribunal Suprem dels Estats Units. La primera esmena de la Constitució americana, la que regula la llibertat d’expressió, només admet excepcions en casos en els quals el perill contra la pàtria (una guerra) sigui «clar i en present». No és el cas. ¿O sí? Això devia pensar la justícia espanyola, ara ridiculitzada pel TEDH, que troba que vincular odi i violència amb una foto cremada «és perjudicial per al pluralisme, la tolerància i l’esperit democràtic». La feblesa d’un ordenament jurídic es valora justament en funció de cap on basculen els platets de l’ordre i la llibertat. En quin moment decideix que davant d’una engruna de perill el més adequat es fer perillar la democràcia.