Llimona & vinagre
Galopar cap endins
Per conèixer en una tarda la personalitat de Pepe Mujica es pot recórrer a un programa doble de cinema a casa. Primer, el documental que Emir Kusturica va rodar des del 2013 i que es va presentar el 2018 al Festival de Venècia. Després, un petit refrigeri, lleuger, i un desentumir les cames per enfrontar-se a la pel·lícula d’Álvaro Brechner sobre els dotze anys de captiveri inhumà que van patir, entre d’altres, Eleuterio Fernández Huidobro (el Ñato), Mauricio Rosencof (el Ruso) i Pepe Mujica, membres tots ells del Moviment d’Alliberament Nacional, els mítics Tupamaros dels anys 60 i 70 del segle XX. En el documental –El Pepe, una vida suprema– hi ha una escena en què Mujica entra en un shopping center que rep el nom de Punta Carretas. És el mateix nom que tenia la presó de màxima seguretat d’on ell i un centenar de detinguts més es van escapar el 1971, en la fugida, segons la premsa de l’època, que va marcar un rècord en la història de les fugides de presó. De fet, no és que es diguin igual, sinó que el centre comercial i la penitenciària ocupen el mateix espai, són el mateix edifici. Quan Mujica contempla l’escenari, envoltat de gent que li reclama selfies, diu amb sornegueria: «Bé, hi ha petites diferències amb el que havia estat». S’acosta a una botiga de flors i es queixa que siguin de plàstic. «No són iguals que les naturals, però, això sí, duren més temps». També riu per sota el nas, perquè ell i la seva dona, Lucía Topolansky, fa temps que conreen crisantems («abans, quan la gent anava als cementiris, se’n venien molts») a la famosa chacra de Rincón del Cerro, la granja on Mujica viu (fins i tot quan era president), on té els tractors i els Volkswagen escarabats atrotinats (símbol de la seva austeritat) i on rep visites institucionals i d’eminents artistes i intel·lectuals, com Noam Chomsky, posem per cas, protagonista, amb Mujica, d’un altre documental a partir de les seves converses.
En el film de Kusturica, Mujica i Rosencof fan broma de tot i expliquen quines pistoles feien servir i diuen que, com a tupamaros van haver de perpetrar accions que, «francament, eren delictes», necessàries, però, per a la supervivència del moviment, com ara atracar bancs («era una cosa ben maca») o empescar-se un seguici funerari de cartró pedra per assaltar tot un poble, la coneguda com a Toma de Pando. Tot això succeïa abans que els tres activistes revolucionaris entressin en el túnel obscur on es van haver d’endinsar durant dotze anys.
Reclusió i tortura
Notícies relacionadesL’empresonament descrit a la pel·lícula La noche de doce años és més aviat un segrest institucional itinerant per tots els calabossos del país. Cel·les, coves, refugis humits i insalubres, sitges i zulos. És el relat esgarrifós de 4.323 dies i nits de reclusió i tortura, de silenci imposat, de menjar precari i aigua escassa. «Vaig estar set anys sense llegir un llibre, vaig aprendre a galopar cap endins per no tornar-me boig», confessa Mujica. Això és el que pretenien les autoritats militars, que embogissin, que «quedáramos lelos», però no ho van aconseguir. I és aquí, en aquest «aprendre del dolor i de l’adversitat» on es fonamenta el Mujica que va acabar com a president als 75 anys. També el murri i mordaç, capaç de subvertir l’experiència fins a la broma i que explica com es bevien la pròpia orina després de deixar-la reposar uns minuts, «perquè així l’àcid úric quedava al fons, com un pòsit».
També és el Mujica que ara s’enfronta a un càncer d’esòfag. Ho ha anunciat en una compareixença pública de pocs minuts. Ha arronsat les espatlles, ha aixecat la mà com qui s’acomiada i ha donat un copet a la taula. «Al fin y al cabo, que me quiten lo bailao». Sense dramatismes, com si fes temps que s’estigués preparant per a una notícia com aquesta. Fa poc, en un fòrum sobre l’Amèrica Llatina, va dir: «No soc sinó un ancià amb consciència d’anar-se’n, soc d’un temps que se’n va». O en el documental de Kusturica: «Cal preparar el viatge de no retorn». I quan va deixar la presidència de l’Uruguai: «No me’n vaig; estic arribant». Encara amb una mata de cabell desordenat amb blancs i grisos, les permanents celles selvàtiques, anuncia un final: «La parca, aquesta vegada em sembla que ve amb la dalla afilada». I recorda als joves que «la vida és bella i es gasta i s’allunya». Com va dir, d’ell, Kusturica, «és un heroi dels temps antics». Quan toqui, els crisantems anunciats no seran de plàstic, això segur.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- ¿Bo o dolent? ¿Per què la gent deixa la porta de la rentadora oberta quan finalitza el rentat?
- Aquest dilluns Protecció Civil posa en alerta els residents del Barcelonès, Garraf, Baix Llobregat, Maresme i Vallès davant el risc de pluges torrencials
- La ràbia i la tensió esclaten contra els Reis, Sánchez i Mazón
- Un espectacle dantesc