Galopar cap endins

En el film de Kusturica, Mujica i Rosencof fan broma de tot i expliquen quines pistoles feien servir i diuen que, com a tupamaros van haver de perpetrar accions que, «francament, eren delictes», necessàries, però, per a la supervivència del moviment, com ara atracar bancs («era una cosa ben maca») o empescar-se un seguici funerari de cartró pedra per assaltar tot un poble, la coneguda com a Toma de Pando. Tot això succeïa abans que els tres activistes revolucionaris entressin en el túnel obscur on es van haver d’endinsar durant dotze anys.

Reclusió i tortura

Notícies relacionades

L’agressor del primer ministre d’Eslovàquia era un "llop solitari"

El pacte de govern dels Països Baixos reduirà l’asil al màxim

L’empresonament descrit a la pel·lícula La noche de doce años és més aviat un segrest institucional itinerant per tots els calabossos del país. Cel·les, coves, refugis humits i insalubres, sitges i zulos. És el relat esgarrifós de 4.323 dies i nits de reclusió i tortura, de silenci imposat, de menjar precari i aigua escassa. «Vaig estar set anys sense llegir un llibre, vaig aprendre a galopar cap endins per no tornar-me boig», confessa Mujica. Això és el que pretenien les autoritats militars, que embogissin, que «quedáramos lelos», però no ho van aconseguir. I és aquí, en aquest «aprendre del dolor i de l’adversitat» on es fonamenta el Mujica que va acabar com a president als 75 anys. També el murri i mordaç, capaç de subvertir l’experiència fins a la broma i que explica com es bevien la pròpia orina després de deixar-la reposar uns minuts, «perquè així l’àcid úric quedava al fons, com un pòsit».

També és el Mujica que ara s’enfronta a un càncer d’esòfag. Ho ha anunciat en una compareixença pública de pocs minuts. Ha arronsat les espatlles, ha aixecat la mà com qui s’acomiada i ha donat un copet a la taula. «Al fin y al cabo, que me quiten lo bailao». Sense dramatismes, com si fes temps que s’estigués preparant per a una notícia com aquesta. Fa poc, en un fòrum sobre l’Amèrica Llatina, va dir: «No soc sinó un ancià amb consciència d’anar-se’n, soc d’un temps que se’n va». O en el documental de Kusturica: «Cal preparar el viatge de no retorn». I quan va deixar la presidència de l’Uruguai: «No me’n vaig; estic arribant». Encara amb una mata de cabell desordenat amb blancs i grisos, les permanents celles selvàtiques, anuncia un final: «La parca, aquesta vegada em sembla que ve amb la dalla afilada». I recorda als joves que «la vida és bella i es gasta i s’allunya». Com va dir, d’ell, Kusturica, «és un heroi dels temps antics». Quan toqui, els crisantems anunciats no seran de plàstic, això segur.