Solucions lingüístiques

Fa uns dies compartia amb vostès algunes eines lingüístiques útils per afrontar amb certes garanties d’èxit una conversa difícil; ja m’entenen, aquella que és «un marró», i que, per no saber ben bé com iniciar-la i mantenir-la amb serenitat i eficàcia, anem ajornant, en un exemple perfecte de procrastinació, fins que ens explota a la cara.

En aquell article anterior proposava dues estratègies lingüístiques basades en l’ús tàctic dels pronoms «jo» i «nosaltres», convertits en ponts discursius per connectar de manera pròxima i sincera amb el nostre interlocutor en situacions comunicatives espinoses. Si segueixen llegint, trobaran tres estratègies més eficaces per sentir-nos preparats per encarar per fi aquestes converses incòmodes postergades. 

La primera és una tàctica que funciona com un potent motor de resolució de conflictes interpersonals: fes preguntes obertes en lloc d’interpel·lacions manipuladores del tipus sí / no, que comporten una resposta implícita indistingible de la recriminació solapada. Fixin-se, per exemple, en la diferència de qualitat comunicativa entre les dues frases següents. En la primera, «¿Es va enfadar molt la gent del teu departament amb la jugadeta de recursos humans?», la pregunta pressuposa necessàriament que, efectivament, els membres del departament es van irritar, perquè l’única resposta possible és un «sí» o un «no». L’alternativa no manipuladora i no conflictiva que proposem és formular la pregunta d’una manera més comprensiva i oberta: «¿Com s’ho va prendre la gent del teu departament?». Mitjançant aquesta formulació lingüística, per una banda, invitem el nostre interlocutor a expressar amb les seves pròpies paraules com veu la situació i, per l’altra, advertim de manera gens forçada quina és la seva reacció emocional. D’aquesta manera, hem iniciat una conversa genuïna i sincera des de posicions amables obertes a la interacció.

La segona estratègia facilitadora de les converses complicades recomana no formular les nostres paraules en termes de causa-efecte, sinó, simplement, descriure com ens sentim. Aquí va una il·lustració. Quan algú ens diu «Les teves crítiques em deixen fet pols» transmet la idea que el seu desànim té causa, no en res que hagi pogut succeir, sinó precisament en les nostres crítiques, que són descoratjadores; per això, ens fan sentir culpables i ens provoquen tristesa. Per contra, en l’expressió «Quan sento les teves crítiques, em poso trist», qui parla ja no posa la crítica personal en l’arrel del problema, sinó que només expressa la seva pròpia manera de reaccionar. De fet, presentar davant l’interlocutor la nostra vulnerabilitat d’una manera sincera sol ajudar a negociar un nou tipus de relació conversacional més amigable i menys lesiva. 

Tercera i última estratègia: parla des de la solució i no des del problema. El sentit comú de la nostra experiència comunicativa quotidiana ens ensenya que no hi ha una manera única de dir les coses, sinó moltes de possibles. Algunes ens ajuden a resoldre conflictes; d’altres, per contra, contribueixen a empitjorar-los. Són només paraules, però també maneres de connectar o distanciar les persones. En aquest sentit, sens dubte, quan s’ha produït algun problema, no és el mateix dir: «¿Qui té la culpa del que ha passat?» que preguntar «¿Quina conclusió extraiem del que ha succeït?». En el primer cas, convertim les persones amb qui parlem en culpables del problema. En el segon, les reconeixem com a part activa de la solució.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En tots els estudis de lideratge sobre resolució de problemes en les organitzacions, es vol destacar aquesta estratègia enfocada a la solució i que evita la queixa inútil, la crítica feridora o l’esport nacional amb més practicants no federats: donar-li la culpa als altres. Les converses difícils no solament concerneixen els líders corporatius o als gurus del managment, ens afecten a tots.

Així que ja ho saben: usem els pronoms com a ponts comunicatius entre les persones, formulem preguntes obertes no manipuladores per iniciar converses no lesives i posem-nos a funcionar en «manera solució», evitant retroalimentar el problema recreant-nos en les culpes dels altres i en les acusacions a l’altre, una mala actitud que únicament posa en evidència el desig, no de resoldre el problema, sinó d’eludir les pròpies responsabilitats.