Anar al contingut

LA LLUITA CONTRA ELS NARCOPISOS

La tempesta perfecta al Raval

La tempesta perfecta al Raval

Eva Arderius

El barri no necessita grans projectes, però sí pisos nous i més manteniment dels vells, que no se'n vagin famílies sinó que se n'hi instal·lin més

I de nou, el focus apunta al Raval. Ara pels narcopisos. Cada alcalde ha tingut el seu Raval. Pasqual Maragall i a Joan Clos els va sumar millorar el barri urbanísticament tot i que també van ser acusats d’especuladors. Jordi Hereu es va llevar un dia amb unes fotos de prostitució en plena Boqueria i va haver de passejar-se per un Raval inundat de pancartes de «Volem un barri digne». També Xavier Trias va haver de fer front al sexe al carrer més descarnat amb protestes contínues de les treballadores sexuals. Ara li toca a Ada Colau, amb una combinació perillosa: droga i habitatge. 

El conflicte dels narcopisos va començar com un problema veïnal, però quan no actues a temps, la bola es fa gran. Aquelles cassolades de protesta que no se sentien més enllà de Ciutat Vella i que van quedar en un segon terme per l’atemptat de l’agost i el context polític, ara sí que sonen amb força a la plaça de Sant Jaume. Han entrat al ple de l’Ajuntament de Barcelona i l’oposició no ha dubtat a sumar-se al repic augmentant el maldecap a l’alcaldessa. Colau ha anat tard i té difícil trobar respostes convincents a aquestes preguntes: ¿com pot ser que hi hagi pisos buits al Raval i que es facin servir per vendre i consumir droga? ¿I com pot ser que això passi en propietats de l’administració? ¿Per què davant d’un dèficit tan gran d’habitatge públic hi ha edificis sencers tancats? Si des del govern municipal s’ha treballat per evitar tot això, la feina no ha estat ni suficient ni encertada.  

Els que coneixen profundament el Raval com l’entitat Casal dels Infants o els veïns de l’Illa Robador diuen que els narcopisos son una derivada d’un gran problema: l’habitatge. El barri ha canviat molt en 30 anys, però hi ha coses que persisteixen: la droga, la misèria i la pressió constant dels que pensen que els pobres no poden viure al centre de Barcelona i somnien a fer del Raval una orgia immobiliària i turística.

Durant els anys olímpics, es va optar per fer-hi grans equipaments de ciutat com facultats universitàries i museus. També es va construir una Rambla per esponjar i reduir els racons que podien afavorir la delinqüència i l’incivisme. Tot això va ajudar el barri però també va ser l’embrió de l’especulació que ara tenim.

Aquelles van ser les últimes grans inversions que es van fer al Raval. Ara, potser no calen grans projectes però sí pisos nous i més manteniment dels vells. Hi ha finques insalubres i fa unes setmanes es va esfondrar un edifici buit a Arc del Teatre. Ja hi havia hagut queixes per l’estat de la finca. Els veïns tenen clara la solució: que les famílies no només no marxin, sinó que vinguin al barri. Més famílies vol dir més vida i això es tradueix en menys droga i menys degradació. L’equació sembla fàcil, la solució no ho deu ser tant. 

Mai ho ha estat, tot i que el Raval sempre se n’ha sortit sobretot per la tossuderia dels qui hi viuen. Aquest cop segur que ho tornarà a fer, però ja veurem amb qui acaba. Ada Colau s’hi pot estar jugant l’alcaldia.