La Unió Europea, pendent d'Alemanya i Itàlia

La Unió Europea està pendent aquest diumenge d’Alemanya i Itàlia, perquè l’estabilitat del continent i la refundació del projecte polític europeu després del brexit depenen  del fet que Alemanya surti de la seva prolongada paràlisi política i que Itàlia sigui capaç de formar un Govern creïble, que no generi alarma en els operadors financers ni sigui un llast per a Europa.

A Alemanya, se sabrà si els 464.000 militants del Partit Socialdemòcrata (SPD) aproven o no l’acord de govern de coalició amb els democristians d’Angela Merkel. Els sondejos apunten que el 60% dels militants donaran suport a la renovació de la grosse koalition, encara que sigui de mala gana, malgrat la intensa campanya en contra del líder de les Joventuts Socialistes, Kevin Kühner. La forçada dimissió de Martin Schulz com a líder de l’SPD el mes de febrer passat mostra el nivell de rebel·lió interna al partit. La paràlisi política alemanya que s’arrossega des de la precampanya electoral de l’estiu ha endarrerit la discussió a fons entre els Vint-i-set de la reforma per consolidar políticament l’euro i per recuperar el suport ciutadà perdut al projecte europeu.

Alemanya també

Les eleccions de setembre han mostrat que la fragmentació i descomposició política que afectaven altres estats europeus han arribat a Alemanya. El país ha deixat de ser la tradicional àncora de l’estabilitat europea, fins i tot si la gran coalició segueix endavant. Els democristians i els socialdemòcrates, que captaven el 90% dels vots a principis dels anys 70, van obtenir el pitjor resultat des de 1953, ja que en van sumar només el 53%. El Bundestag actual és el més fragmentat dels últims 60 anys i la grosse koalition convertirà l’ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD) en el líder de l’oposició. A més a més, els ultres de l’AfD es consoliden al davant dels socialdemòcrates en intenció de vot (16% enfront del 15,5%), segons el sondeig del 28 de febrer d’INSA-YouGov. La crisi interna no només afecta els socialdemòcrates, sinó que tant els dirigents democristians històrics i regionals com les bases del partit critiquen obertament Merkel, que ha hagut de cedir poder i s’ha vist obligada a designar el seu principal crític, Jens Spahn, com a ministre de Sanitat.

 La preocupació de la Unió Europea per Itàlia encara és més gran, per  la incertesa sobre la direcció política que adoptarà la tercera economia de l’eurozona després dels comicis de diumenge i si serà capaç de formar un Govern estable. La coalició conservadora de Força Itàlia de Silvio Berlusconi amb els ultres de la Lliga i Germans d’Itàlia obtindria més vots, segons els sondejos, però no aconseguiria la majoria del Parlament.  L’enorme volum de deute públic (134% del PIB, més de 2,28 bilions d’euros), la fragilitat del sistema bancari (180.000 milions de crèdits dolents), la doble recessió de l’última dècada i la feble recuperació actual converteixen Itàlia en un greu risc d’inestabilitat financera.

La desigualtat i les conseqüències socials de la política d’austeritat (30% de la població en risc de pobresa i 11,7% dels ocupats per sota del llindar de pobresa), sumades a l’elevat nivell d’atur (11,1%, el tercer més alt de la Unió Europea) i a la sensació d’haver sigut abandonats pels seus socis europeus durant la crisi migratòria (més de 600.000 arribades des del 2014) són altres factors d’inestabilitat.

Euroescepticisme

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

L’auge dels populistes euroescèptics del Moviment 5 Estrelles i dels ultres euroescèptics de la Lliga i Germans d’Itàlia i el gir populista de Força Itàlia reflecteixen l’allunyament dels italians de la Unió Europea a causa de les seves polítiques socioeconòmiques. El 52% dels italians no confien en la Unió Europea i el 64% critica que la seva opinió no és tinguda en compte, segons l’eurobaròmetre de desembre. Només el 25% dels italians creuen que «les coses van en la bona  direcció» a la Unió Europea. 

La forta component euroescèptica que hi haurà al pròxim Parlament italià dificultarà la negociació de la nova Unió Europea i, en funció de la coalició governamental que acabi formant-se, Itàlia podria acostar-se a les posicions sobiranistes del grup de Visegrad (Hongria, Polònia, República Txeca i Eslovàquia). L’estret vincle de Berlusconi amb Vladímir Putin, i les bones relacions que mantenen els seus socis ultres de coalició amb el Kremlin poden obrir noves bretxes en la política de la Unió Europea respecte a Moscou.