Un bolero futbolístic Machín, el del bolero 2 minuts i 16 segons

L’esplanada del Camp Nou, davant de tribuna, semblava la Rambla de Girona els dies més eufòrics dels til·lers florits. Hi ha les imatges típiques i tòpiques que tant agraden a les càmeres: un noi amb samarreta del Barça abraça una noia que porta la del Girona. Es fan un petó (Love is in the air, com cantava John Paul Young) i tot és festiu i amorós i fraternal. Les estadístiques no enganyen. Si la mitjana d’assistència a l’estadi era de 63.000 espectadors, el dissabte d’efluvis gironins va pujar fins als 85.000. No enganyen: això significa, matemàticament, que hi va haver un total de 20.000 seguidors del Girona. O que els turistes s’havien despertat o que el soci barcelonista va intuir que en aquell inèdit derbi català qui es despertaria seria la bèstia. Està de moda despertar bèsties, i Pablo Machín ho va confirmar en el transcurs de la roda de premsa postpartit. Parlant de déus, cedeixo la paraula a algú que sabia bastant de la cosa: «Va ser, perquè mai va deixar de ser; serà perquè mai faltarà; existeix, perquè sempre és». Sant Agustí no va conèixer Messi, però escriu com si li hagués demanat la samarreta, com va fer Granell al final del partit.

Tornem als gironins, però. No eren 20.000, però ho semblava. N’hi havia molts amb el cor dividit. Machín, en aquest cas el cantant i no pas l’entrenador, es preguntava «com es poden estimar dues dones alhora i no estar boig». N’hi ha que ho demostren amb un homenatge a Janus, el déu de les dues cares. Casualment eren el meu germà i el meu cunyat. El primer portava la samarreta del Girona i la bufanda del Barça. El segon, al revés.

El resum d’aquesta bipolaritat es veia al final del partit (aquest set/set, tennístic i d’esquiçament) un nen que es deia Jan i que, sense haver de preguntar-li absolutament res, em va deixar anar: «Jo, estic content igual». Anava amb el seu avi, un perruquer famós a Girona. Es diu Joan Grabulosa i el seu nom de guerra capil·lar és John Mary: «Home, podien haver tingut una mica més de pietat; mira que nosaltres els hem regalat set punts».

Es referia, per descomptat, als empats amb l’Atlètic i a l’esplendorosa victòria contra el Madrid. Però, ja se sap, si despertes els monstres, llavors és inevitable que exerceixin de monstres. Els jugadors del Girona havien d’haver llegit Horaci: «Per tant, viviu amb coratge i oposeu un pit valent a l’adversitat». Machín, l’entrenador i no pas el cantant, va declarar que «sentia que els meus futbolistes volien jugar de tu a tu». Reafirmant el que intueixo que pensava Granell aquell matí del dia de Sant Modest, just abans del partit. Li demano que no marquin l’home i em contesta: «Em sembla que no ho farempas ». I ho aplaudeixo, és clar que sí.

Un glop d’hidromel

Gràcies a això, almenys vam tastar un glop d’hidromel durant un lapse brevíssim de temps que malgrat tot sembla una eternitat clàssica. Exactament 2 minuts i 16 segons (entre el 2.06 de Portu i el 4.22 de Suárez) d’orgasme gironí. I no d’orgull, que ara surt estampat a la samarreta, perquè els gironins destaquen més per la cosa discreta, «petita i delicada», com deia el prosista Jaume Ministral (com aquests 2 minuts i 16 segons), que no pas per un excés d’estima que només veig en la bogeria defensiva del general Álvarez de Castro en la llunyaníssima Guerra del francès.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En un Camp Nou on he viscut nits memorables i on he celebrat amb eufòria els gols del Barça, dissabte passat em trobava interpretant el paper de visitant, de rival. Una estranya sensació, com si visqués en un episodi de Strangers things. Una realitat paral·lela on vaig celebrar la carambola a dues bandes de Portu i on no vaig deixar d’aplaudir (noblesse oblige) les monstruositats del monstre i el xut extraordinari de Coutinho. I vaig fer com el Jan i també vaig sortir content del camp, mira. No pas pel set sinó perquè el Girona va jugar amb ànima.

Jo també he llegit Horaci, que sempre consola: «Oh, valents, oh, guerrers que sovint heu passat proves pitjors; que el vi ara allunyi les vostres fatigues; demà tornarem al mar immens». I qui diu vi, diu gintònic. I me’n vaig prendre un, al tornar a casa, a la salut de Janus, el deu de les dues cares. Veig el passat i el futur del Girona i així puc decidir sàviament sobre el present.