A propòsit del Wigan - City

La derrota del Manchester City a Wigan dilluns passat va tenir una repercussió mediàtica extraordinària si tenim en compte que es tractava d’un partit de vuitens de final d’un torneig coper nacional. El tumult a les banquetes i la invasió de camp van tenir molt a veure amb aquell altaveu amplificat que va propagar la notícia lluny de les illes britàniques. I, malgrat això, hi ha un parell de raons més domèstiques que expliquen per què a Anglaterra aquest enfrontament va adquirir una notorietat de tals dimensions.

La primera es refereix als antecedents. Era la tercera vegada consecutiva que el Wigan eliminava el City a la FA Cup. I totes elles van ser molt sonades. La primera, la més famosa, li va valer a l’equip petit l’únic títol de la seva història. Va ser en la final del 2013, amb Roberto Martínez a la banqueta dels latics –virtualment descendits– i Mancini en el citizen –va ser destituït després de la derrota–. Un any després, a l’Etihad i a quarts de final, un City que acabaria guanyant la Premier en la temporada del debut de Pellegrini era eliminat novament pel Wigan, que perseguia el retorn a la màxima categoria sota el comandament de l’alemany Uwe Rösler.

Dilluns, un pas més: el City de Guardiola, el líder més dominant de l’era Premier, queia davant el Wigan de Paul Cook, ara a Tercera Divisió. Sempre amb entrenadors diferents, cada vegada més diferència de nivell… i sempre guanya el Wigan. Convé afegir al conte de fades una perspectiva geogràfica i social: Wigan és una ciutat obrera ubicada a escassos quilòmetres de Manchester, gairebé un producte de la revolució industrial de la metròpolis.

Un torneig molt popular

La segona raó té a veure amb les enormes expectatives que el periodisme anglès estava construint al voltant del City. Feia tantes setmanes que parlava del quàdruple (el pòquer de títols), que la derrota a Wigan es va vendre no només com una simple eliminació, sinó com el final del somni d’aconseguir en una mateixa temporada la Premier League, la FA Cup, la Copa de la Lliga i la Lliga de Campions. Ningú en tota la història del futbol anglès ha aconseguit res de semblant, però a base de llegir-ho, l’Anglaterra futbolística va arribar a pensar que era possible.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La primera vegada que qualsevol entrenador estranger cau eliminat a la FA Cup davant un adversari menor se li acostuma a retreure el desconeixement del simbolisme que té el torneig en la cultura popular anglesa i s’aprofita qualsevol canvi en l’alineació per interpretar que va menysprear l’adversari i la mateixa competició.

En aquest cas, la crítica va retreure a Guardiola que deixés a la banqueta De Bruyne i que només l’utilitzés en l’última mitja hora. El centrecampista belga està sent probablement el millor jugador de la Premier durant aquesta temporada, però per descomptat la seva importància en l’equip no es pot comparar amb la que té Messi al Barcelona. No hi ha, ni de bon tros, la mateixa diferència amb el segon millor jugador de l’equip, i un atac format per David Silva, Gündogan, Sané, Bernardo Silva i Agüero no sembla exactament una línia ofensiva debilitada. H