¿On és la vivenda social?

La recerca d’aquest diari que revela que molts dels 40 narcopisos identificats al Raval són propietat de bancs, immobiliàries i fons d'inversió és només la punta de l’iceberg del problema de la vivenda social a Barcelona o, més ben dit, de la falta d’aquesta. Set d’aquests 40 narcopisos són propietat de l’ajuntament, que els va destinar a lloguer social i que han acabat convertint-se en centres on es trafica amb la droga. Els altres han acabat en mans d’entitats bancàries, empreses immobiliàries o fons d’inversió a causa de les conseqüències de la crisi econòmica, que van obligar a desallotjar-ne els antics ocupants mitjançant execucions hipotecàries entre els anys 2014 i 2017.

La proliferació dels narcopisos és un problema per al barri i per als veïns del Raval, que es veuen sotmesos a la inseguretat i a la convivència forçada amb la delinqüència. És una anomalia que necessita una solució a la qual ha de contribuir l’actuació policial, però que s’escapa de les competències de l’ajuntament, que no pot per si mateix resoldre el greu problema de seguretat que representa la venda de droga al centre de la ciutat. No deixa de ser, no obstant, un aspecte concret d’un problema molt més general com és el de l’escassetat de vivenda social a Barcelona.

Si haguéssim d’identificar el principal problema del mandat d’Ada Colau segurament hi hauria coincidència en el fet que seria el derivat de la seva política de vivenda, paradoxalment el sector en què l’alcaldessa més s’havia compromès a actuar tenint en compte els seus antecedents d’activista antidesnonaments. Fa 10 dies, Colau va anunciar la promoció de 92 pisos prefabricats destinats a lloguer social a Ciutat Vella, Sants-Montjuïc i Sant Martí, una solució d’urgència i una forma de reconèixer indirectament el seu fracàs en aquest àmbit, ja que es calcula que en els seus quatre anys de mandat, només s’hauran construït 500 pisos socials davant els 4.000 que es van edificar durant el període de l’últim alcalde socialista, Jordi Hereu.

Notícies relacionades

La policia intenta contenir la plaga de narcopisos amb precintes judicials per evitar que siguin reocupats

Plorar de pena

L’oposició denuncia aquesta carència, i més en un ajuntament que té els comptes sanejats i disfruta de recursos i capacitat inversora. La falta de pisos socials de lloguer incideix en els anomenats «desnonaments invisibles» denunciats dimarts passat pel Sindicat de Llogaters, que ha posat en marxa la campanya #EnsQuedem i #LloguersJustos. Es tracta d’inquilins que han d’abandonar casa seva perquè o no els renoven el contracte de lloguer o els sotmeten a augments de vegades de fins al 50% si volen seguir a la vivenda.

Curiosament, molts dels arrendataris que disparen a l’alça els lloguers són també empreses immobiliàries o firmes inversores. Deu d’aquestes societats controlen gairebé 3.000 vivendes de lloguer a Barcelona, segons el sindicat, que va voler acabar així amb la creença que la majoria dels pisos pertanyen a propietaris particulars. Aquestes empreses i l’escassetat de vivenda social són en bona part les responsables que els preus hagin augmentat de mitjana un 8,3% el 2017 fins a arribar als 890 euros mensuals.