El pessimisme de la raó

En menys de 15 dies Itàlia anirà a les urnes. Estiguin atents als seus resultats: el que hi passi té probablement més importància que el que avui esdevingui a Barcelona o Madrid. Les espases estan en alt, i encara que tot apunta al fet que la coalició de Silvio Berlusconi serà guanyadora, podria ser que fos el moviment euroescèptic 5 Estrelles de Beppe Grillo, dirigit avui per Luigi Di Maio, el que en sortís guanyador: així ho permet suposar la seva alta intenció de vot (seria el primer partit, amb prop del 30%). Però amb un sistema electoral que prioritza les coalicions, el més probable apunta a la victòria de la berlusconiana, cosa que no convida a llançar les campanes al vol.

Dins de la mateixa coalició hi conviuen la Força Itàlia de Berlusconi, la ultradretana Fratelli d’Itàlia de Giorgia Meloni i la xenòfoba Lega Norte de Matteo Salvini, una altra força que ha advocat per abandonar la moneda única i de la qual podria sortir el pròxim primer ministre. Davant seu les possibilitats del Partit Democràtic de Matteo Renzi s’han anat evaporant. I a la seva esquerra, Bersani i D’Alema, entre altres, poca cosa poden aportar.

Aquest és el paisatge abans de la batalla. Però, sigui quin sigui el color del nou govern, hauria de preocupar-nos més el resultat de les forces oposades al projecte europeu. Perquè en aquestes eleccions torna a emergir el fantasma de la divisió nord-sud, que ha omplert el continent d’indignats: al nord, per haver de pagar, totalment o parcialment, uns plats trencats pel sud; en aquest, per la falta de solidaritat del nord. Per això, i igual que en les eleccions de 2017 (al març a Holanda, al maig a França i al setembre a Alemanya) les d’Itàlia són, en un ampli sentit, constituents: encara que sigui indirectament, estan redefinint la Unió Europea.

És cert que Brussel·les va respirar després dels resultats holandesos: el partit antieuropeu i xenòfob de Geert Wilders no va guanyar les eleccions; però els seus resultats van ser espectaculars i van obligar a un marcat viratge a la dreta dels liberals de Mark Rutte. A França va passar una cosa semblant, tot i que potser més preocupant: a prop del 40% de l’electorat va votar per Marine Le Pen, que va recollir un sentiment molt estès contrari a la UE. A Alemanya la sang no ha arribat al riu. Però el fracàs de l’acord dels liberals amb Angela Merkel tenia la seva arrel, justament, en la seva posició antieuropea, alhora que el remarcable resultat dels xenòfobs i antieuro d’Alternativa per a Alemanya reflecteix que la marea populista ha arribat al cor europeu.

Ara és el torn d’Itàlia. Sigui quin sigui el resultat final de les eleccions, el cert és que el volum de descontents amb el projecte de la UE no fa més que créixer: si sumen grillistes amb altres partits de l’extrema dreta o extrema esquerra, que en això coincideixen, el panorama és simplement desolador. I, per no afegir sal a la ferida, permeteu-me no prendre en consideració les posicions de l’extrema dreta belga, ni de la creixent marea populista i autoritària del grup de Visegrad (Polònia, República Txeca, Hongria i Eslovàquia), ni dels xocs de Grècia amb Macedònia pel nom d’aquest país, ni dels d’Hongria amb Romania per Transsilvània o els d’Àustria amb Itàlia pel Trentino-Alt Adigio, entre altres.

¿Què ens ha passat? ¿Quan es va espatllar l’invent, que diria el clàssic? El diagnòstic és simple, però la solució, si és que existeix, no ho és. Diagnòstic: unes elits polítiques, econòmiques i financeres europees, ancorades en un discurs econòmic liberal, que les ha beneficiat clarament, que no ajuda gens ni mica a afrontar els xocs provocats per la desigualtat, la globalització, el canvi tècnic i l’envelliment sobre el benestar del gruix de la població.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Solució: una substancial redefinició del projecte europeu, dotant-lo de més democràcia i un radical canvi de les polítiques econòmiques, del liberalisme rampant d’avui a una socialdemocràcia que recuperi els seus valors d’abans i, entre ells i per damunt de tots, el de la igualtat d’oportunitats. Com poden veure, una cosa molt poc probable. I això perquè, simplement, no hi ha el consens que exigiria un canvi de política que acabés perjudicant els que estan ben instal·lats en el sistema.

Per això, aquesta Europa nostra es va deteriorant lentament. De plans per refer-la n’hi ha. I un acord Macron-Merkel podria ser un nou començament. Però contemplant el paisatge, i el paisanatge, és difícil mantenir l’optimisme de la voluntat. S’imposa, inevitablement, el pessimisme de la raó.