Dues mirades

El punt capital

Joan Coromines considerava millor una solució de mínims que no entregar-se a l'afany il·lusori del tot o res

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp41225090 pro independence catalans from all over europe take part in 171207105728

zentauroepp41225090 pro independence catalans from all over europe take part in 171207105728 / FRANCOIS LENOIR

Enmig de les discussions virulentes sobre l’Estatut de Núria a les Corts espanyoles, l’abril de 1932 Joan Coromines escriu una carta a Pompeu Fabra en la qual es queixa de les actituds de determinats “radicals” que van en contra del possibilisme dels catalanistes que maldaven per tirar endavant un vot particular enfrontat als criteris restrictius de la comissió parlamentària. Una comissió que “ens tracta de regió, ens treu pràcticament l’Ordre Públic, redueix la nostra llengua a l’humil paper de cooficial, ens atribueix uns recursos econòmics insuficients, i ens refusa en fi l’ensenyament, el punt capital”. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Coromines, que no era precisament un moderat (“ara com sempre jo estic disposat a prendre les armes”), considera que és millor una solució de mínims que no pas entregar-se a l’afany il·lusori del tot o res. Que cadascú n’extregui les conclusions que vulgui. Aquestes reflexions – i moltes més – són en un llibre interessantíssim (Llengua i pàtria) en el qual Josep Ferrer, director de la Fundació Pere Coromines, i Joan Pujadas editen, amb encert i pulcritud, cartes, discursos i articles del savi, sobre el català i sobre Catalunya. “Aquest és un poble”, diu Coromines el 1953,  “que vol treure el millor de totes les situacions, un poble que no ha nascut per a la desesperació”. ¡El 1953! S’ha de dir tot: l’Estatut del 1932 va néixer esqueixat i feble i qui després va prendre les armes van ser uns altres.