Tatuatge

Fa uns dies, en un debat a la Universitat de Girona sobre els mitjans de comunicació, Mònica Planas va esmentar l’invent de Tabàrnia –una broma que hauria tingut cabuda dalt d’un escenari– com la constatació que el pas de l’acudit a la realitat neix en el moment en què un mitjà determinat li dona carta d’autenticitat a partir de la inclusió de la broma en el context d’un noticiari.

Notícies relacionades

Un noi català es tatua la cara de Puigdemont al cul

Boadella, president a l'exili de Tabàrnia

Si TVE connecta en directe amb la roda de premsa d’Albert Boadella, el pallasso (això ho va dir ell i es tracta, tu diràs, d’un pallasso acreditat) passa a ser president. Ja no exerceix del Boadella que fa broma, de la persona que viu (o vivia) a Jafre, sinó del president «a l’exili» d’aquesta cosa que, creada com a bufonada, es transforma en realitat i fins i tot convoca una manifestació real en la qual Boadella haurà d’exercir com a polític (de broma, però polític) i no pas com a comediant. 

Esperpent

 «El que vivim és més aviat un esperpent, però com tots els esperpents té un fons tràgic perquè afecta la vida de molta gent». Té raó, Boadella. Si deixem la transcendència apareixen detalls del tot estrambòtics. ¿Qui li havia de dir a Puigdemont que un dia algú es faria un tatuatge del seu rostre, amb cicatriu incorporada, entre el nas i els llavis, i amb el serrell que li tapa els ulls? ¿I que aquest tatuatge terrorífic seria al cul i que el tatuador diria que «amb el procés han aflorat molts sentiments»? El que dèiem: un esperpent. O dos.