Focs artificials

Article 576. Tinc un amic que es dedica a fer efectes especials per a les pel·lícules. La seva especialitat són els focs. Sempre que vaig al cine amb ell i apareix un edifici o un cotxe incendiant-se el miro i observo la seva reacció. Ell opina que el foc és l’efecte especial més difícil d’aconseguir en una pel·lícula perquè tothom coneix com és, l’ha vist de primera mà. En canvi, amb una explosió o un dinosaure no tens aquesta perspectiva personal i no pots comparar els matisos amb els de la teva imaginació. Sempre que parla amb tanta passió del foc recordo el mestre Josep Pla que deia... Bé, val més que us ho expliqui després del millor de la meva setmana.

Tercer lloc. Christoph Sietzen (Palau de la Música). Aquest percussionista aconsegueix que t’emocions amb els seus ritmes i que t’enlluernis seguint les seves baquetes blanques com si estiguessis contemplant un partit de ping-pong musical.

Segon lloc. Boris Becker y Wimbledon (Indicios), escrit per Chris Bowers. Un d’aquells bells llibres que et fan estimar més el tennis i l’esforç titànic de grans jugadors com Becker.

Primera posició. God’s own country, escrita i dirigida per Francis Lee. Una joia sobre trobar el teu lloc en el món i acceptar el dolor de les pèrdues. M’entusiasma el poder d’un «gràcies» posat en el lloc adequat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I el mestre Josep Pla sempre parlava que a les ciutats la gent es queda enlluernada davant les llums de la botigues quan no hi ha emoció més gran que mirar un bon foc. Depenent de la llenya que utilitzis tot canvia: la tonalitat, la intensitat i fins i tot modifica els pensaments que tens observant-lo.

Crec que a la seva manera el meu amic pensa el mateix, perquè després d’un mal foc opina que la pel·lícula perd credibilitat i a vegades fins i tot se’n va del cine indignat. Tots dos tenen molta raó. Hauríem de tornar a cremar coses en el cine perquè un bon foc real sempre reconforta. ¡Bon diumenge!