Anar al contingut

TITULARITAT QÜESTIONADA

Lo Celso a Madrid

CURTO DE LA TORRE

Lo Celso a Madrid

Axel Torres

L'argentí va naufragar al Bernabéu com a migcentre, però Unai no disposava de cap opció sòlida per suplir Motta

Giovani Lo Celso va jugar al Bernabéu el partit que s’esperava d’ell. El seu naufragi no va sorprendre a ningú –potser tan sols a Unai Emery–, i de fet així s’explica que tampoc ningú acabés de creure’s en la prèvia que l’argentí acabés sent l’escollit per ocupar la molt delicada demarcació de migcentre posicional.

Lo Celso és un jugador prometedor, i fins i tot a París ja ha donat mostres de la qualitat que va fer que el conjunt francès el fitxés després d’haver destacat a Rosario Central. Però, abans que res, és un centrecampista ofensiu. Menut, lleuger, amb les característiques pròpies de l’enllaç, del 10 argentí de tota la vida.Adaptable a posicions una mica més endarrerides, sí, però no tant.

Andrea Pirlo, en el record

Unai l’havia provat uns quants partits en aquest rol –potser pensant que podia trobar una solució semblant a la famosíssima reconversió d’Andrea Pirlo que va posar els fonaments del gran Milan d’Ancelotti–. Va funcionar davant rivals molt tancats, gairebé ultradefensius, contra els quals no era mala idea disposar d’un passador agut en la iniciació de la jugada.

Però ja va oferir mostres de la seva debilitat en les transicions defensives contra el rival més fort a què s’havia enfrontat: el Lió, en la derrota per 2-1 a finals de gener. Potser per això, i malgrat que en efecte Unai havia donat pistes per fer-nos sospitar que es plantejava molt seriosament alinear-lo just davant de la defensa a Madrid, tots intuíem que al final no s’hi atreviria per la magnitud de l’esdeveniment i l’enorme exigència de l’adversari.

Pocs errors però importants

Però Emery s’hi va atrevir, i avui li plouen les crítiques per la decisió presa. Lo Celso només va tenir dues pèrdues de pilota en zones de risc –poques, tenint en compte la seva naturalesa–, però van ser errors gruixuts i molt visibles. Va estar pitjor en qüestions relacionades amb la col·locació i la presa de decisions –sortir o quedar-se, el primer capítol en el llibret acadèmic dels migcentres–. El penal comès sobre Kroos –més enllà de si ens va semblar més o menys clar– pertany a aquesta categoria.

Unai probablement es va equivocar escollint-lo, però el gran error no és seu. El més inexplicable és que un equip com el PSG, amb tot el seu potencial econòmic, arribi al partit decisiu de la temporada sense un migcentre pur en condicions. És veritat: li pot passar fins i tot al més ben preparat (ningú pot està segur que no se li lesionin tres especialistes per a un mateix lloc). Però el PSG no havia actuat precisament des de la planificació esportiva conscienciosa.

Fitxatge incomprensible

L’únic pivot de la plantilla, Thiago Motta, té 35 anys i és propens a lesionar-se. Sembla bastant evident que una necessitat prioritària en el mercat era cobrir-lo amb un substitut de garanties, però l’únic a qui es va fitxar a l’hivern, quan ja semblava difícil que Motta arribés a la cita del Bernabéu, va ser Lassana Diarra, que venia de jugar 300 minuts en tot el 2017 en el futbol àrab. A sobre, va arribar a última hora, per la qual cosa no se’l va poder fer debutar fins a dues setmanes abans del matx del Bernabéu. Lo Celso no era la millor opció, però qualsevol altra també era una improvisació.