Arribar a Londres

És la influència de les grans ciutats, que converteixen els que hi viuen en eterns passavolants, però alhora els accepta tal com són, sense dubtes morals. En aquest cas és Londres: un fil estrany i pertorbador uneix dues novel·les recents, tot i ser distants en intencions, i allò que les lliga és la bullícia anònima dela ciutat. A Aglutinació (Edicions 62), Joan Jordi Miralles reprèn l’estil provocador de l’excel·lent Una dona meravellosa (Labreu). La mort injusta de David Vilaseca en un accident, després d’anys de viure a Londres, va estroncar un projecte literari ambiciós -- la creació d’una gran obra a partir dels dietaris escrits i reelaborats literàriament durant més de 20 anys-- i ara es publica allò que va deixar: Els homes i els dies (L’Altra). Més de 700 pàgines que són una indagació sense límits sobre si mateix, i un aprenentatge cultural i sentimental.

A l’inici d’Aglutinació, un home arriba a Londres després de mesos de viatjar per Europa. Una coneguda el rep a l’estació. «Què hi has vingut a fer, exactament?», li pregunta. Resposta: «Fugir, suposo». Aviat aquesta fugida es concreta en una propensió a la sordidesa de les cambres estretes, una feina nocturna en un hotel i relacions sexuals extremes que mai no descavalquen el protagonista de la voluntat autodestructiva: baralles de pub, temptacions suïcides, i un trauma familiar que no vol ser esborrat. A la segona part d’Els homes i els dies, el narrador es defineix com «un home en crisi», i aquesta crisi es va concretant en la buidor que li provoquen els dubtes constants en el desig i en la creació literària, explorats desde la psicoanàlisi.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Vilaseca es refia del to confessional d’un dietari; Miralles escriu un monòleg interior en segona persona. El món universitari, en un cas, i el dels turistes en l’altre són aparadors, portes de connexió amb el submón interior. Londres, diu el narrador de Miralles, és «una ciutat escleròtica, impacient i tremolosa», i també «un camí personal d’anihilació». Com si li respongués, Vilaseca escriu: «Les úniques ciutats reals són les que portem a dins».H