Simplement visc

Ferran Utzet, el director de Sopa de pollastre amb ordi que s’ha estrenat a La Perla 29, es pregunta si el muntatge, ara i aquí, envia «un missatge clar d’ànim o de desànim». Es confessa desorientat, i és així perquè el teatre no ens parla de blancs o negres sinó de matisos, de contradiccions. El drama d’Arnold Wesker és, ara i aquí, més actual que mai. I ens empeny contra un dels dilemes dels nostres dies. ¿La política, feta d’il·lusions, del desig de totalitat, és la vida, o resulta que és cert el que diu la mare de la família Khan, la Sarah: «¿de què serveix ser socialista si no estimes?». 

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Un altre personatge exposa que «simplement visc», i ho relaciona tant amb l’ensulsiada de l’ambient polititzat que ha vist sempre a casa seva com amb la voluntat coratjosa de la mare de procurar la felicitat en base a «preocupar-se de les coses», és a dir, menjar, dormir, «tenir motius per no estar trist». Aquesta mare (una fenomenal Màrcia Cisteró) sap que no pot oblidar qui és i què ha defensat sempre, encara que el món s’enfonsi al seu voltant, però al mateix temps és conscient que simplement viu, que procura mantenir el reducte, també en vies d’extinció, de la família. Resistir.

Tampoc no sé si Sopa de pollastre amb ordi ens anima o ens desanima. En tot cas, es fa passar la maroma entre la buidor i la plenitud, entre la revolta i la convenció, entre l’esclat i el desengany. Viure o parlar de com hauríem pogut viure.