L'Iran: l'hora d'Europa

L'Iran necessita més que mai el suport d'Europa, i la UE es juga a Teheran la seva credibilitat com a actor internacional. L'ultimàtum llançat per Donald Trump a Brussel·les perquè exigeixi noves condicions a l’Iran abans que al maig els Estats Units (EUA) tornin a examinar l’acord nuclear a què van arribar amb el règim dels aiatol·làs després d’anys d’àrdues negociacions, ha de ser el revulsiu que impulsi una política exterior europea pròpia. La UE i el reformista Hassan Rohani van posar tot el seu afany en aquell acord, assolit el 2015, que limita el programa nuclear iranià a canvi de l’aixecament de les sancions internacionals. Trump, aclamat per Israel i l’Aràbia Saudita, amenaça de boicotejar-lo des d’abans d’ocupar la Casa Blanca. 

    L’onada de protestes que el desembre passat es va estendre per nombroses ciutats iranianes revela les dificultats de Rohani davant una societat cansada de corrupció, mala gestió i dificultats econòmiques que van agreujar les sancions, de l’aixecament de les quals encara no s’ha beneficiat la ciutadania. El suport d’Europa no només és important per impedir que l’Iran es doti d’armes nuclears, sinó també perquè els reformistes atenguin les aspiracions de la societat civil i facilitin, com pretén la joventut, una obertura més gran del règim. 

Rohani es va comprometre a aconseguir l’aixecament de les sancions durant el seu primer mandat (2013-2017), mentre que el missatge central de la campanya per a la seva reelecció, el maig passat, va ser que la modernització econòmica del país passa perquè l’Exèrcit i la Guàrdia Revolucionària Islàmica es desprenguin del seu imperi econòmic i accelerin la privatització de les seves moltes empreses. En aquest complicat assumpte, Rohani compta amb el beneplàcit del líder suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei, com va reconèixer recentment el ministre de Defensa, el general Amir Hatami. El líder espiritual és conscient que en especial els pasdaran es dediquen més als negocis, inclòs el contraban, el rentat de diners i la corrupció, que a la defensa de la revolució islàmica. 

Amb el seu suport a la reintegració econòmica i política de l’Iran en l’esfera internacional, Europa enforteix la voluntat reformista i transformadora de Rohani. D’aquí ve la importància que no es deixi acoquinar per les amenaces de Trump i prepari una contraofensiva. Si els EUA es retiren de l’acord i restableixen les sancions, les companyies europees que negociïn amb l’Iran i tinguin actius o comerciïn amb els EUA poden al seu torn ser sancionades. L’Iran està assedegat d’inversions occidentals per modernitzar la seva obsoleta indústria energètica, però aquest greu risc les frena.

Els sectors més conservadors de l’Iran, encapçalats per la Guàrdia Revolucionària, s’oposen a noves concessions al grup 5+1 (els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU més Alemanya) amb el qual es va negociar l’acord nuclear. No obstant, algunes de les decisions més agosarades de Rohani, com separar l’Exèrcit i la Guàrdia Revolucionària de les activitats econòmiques –cosa que la debilitaria sensiblement– poden ser fruit de les negociacions que mantenen Teheran i Brussel·les. No s’admeten públicament per evitar les ires dels conservadors. La UE també podria estar darrere de la prohibició per part de Khamenei de desenvolupar míssils balístics de més de 2.000 quilòmetres d’abast. 

El final de l’acord nuclear seria una catàstrofe per a un Pròxim Orient sumit en el caos de la guerra de Síria i després de la decisió dels EUA de reconèixer Jerusalem com la capital de l’Estat jueu, en contra de les resolucions de Nacions Unides i de la majoria dels seus aliats. Sense acord, no només existiria el risc  que l’Iran aconseguís armes atòmiques, sinó també l’Aràbia Saudita. La zona més volàtil del món podria trobar-se de la nit al dia amb tres estats nuclears perquè, encara que no ho reconeix oficialment, Israel té entre 100 i 400 caps atòmics. 

Notícies relacionades

La UE fa pinya amb l'acord nuclear amb l'Iran davant l'amenaça de ruptura de Trump

Illa, malgrat Sánchez

Convençuda que la diplomàcia és millor que l’enfrontament, Europa vol apaivagar la profunda rivalitat existent entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, enfrontades no només per qüestions geoestratègiques, sinó també religioses ja que simbolitzen la pugna entre els dos grans corrents de l’islam, sunnita i xiïta. En canvi, Trump, des de la seva campanya electoral, no ha fet sinó llançar gasolina al foc i el cop de gràcia pot ser el torpedinament del pacte amb Teheran.

La Unió Europea ha de treure pit d’un dels acords més exitosos de la seva diplomàcia i elaborar una estratègia prou atractiva per convèncer els EUA de la conveniència de complir el que es va pactar. Si malgrat aquesta oferta, Trump persisteix tretze són tretze, serà l’hora que Europa maduri i anteposi els seus interessos als d’un soci que la tracta com si fos una colònia.