Yerry, el nen núm. 6.579

No siguem ingenus: algun peatge ha de tenir intentar ser l’equip que més títols guanyi. Ser el candidat d’un nou i florit triplet té aquestes coses. I el primer peatge és el físic, l’esforç, el cansament, tant físic com mental, perquè quan falten les forces es pensa pitjor.

La setmana que comença avui, en què els culers podran assistir al duel Reial Madrid-PSG des del sofà de casa, serà de ple descans per al conjunt blaugrana, que ahir va recuperar Dembélé, va seguir donant minuts de descans a diversos titulars i va mantenir quietet Piqué. Això sí, se li va acostar l’Atlètic, és cert, però, a efectes de recuperació, set punts són igual que nou: has de perdre tres partits i que l’Atlètic, que avorreix les ovelles, els guanyi.

No deixa de ser curiós que un dels dies més feliços del Camp Nou, el d’ahir, amb la millor entrada de la Lliga (75.681 espectadors), fos gràcies a la presència de 6.578 nens, els que es van donar cita, curiosament, no només de la mà dels seus pares, als braços dels seus avis o en companyia dels seus germans, sinó també, també, impulsats ¡gran idea!, pel programa Nens a l’Estadi, en què es fomenta la presència de la infància.

Va ser tan impressionant l’estampa que oferia ahir la gespa del Camp Nou. Les estrelles blaugranes, que normalment posen amb un grup de nens somiadors, van haver de fer-se ¡dues! fotografies, perquè el centenar de petits futbolistes que somiaven amb la imatge no hi cabien en un sol clic.

No hi ha dubte que l’excitació ahir al Camp Nou, tot i que l’equip (ni tan sols Messi, ¡quina pena!), no els va fer vibrar gaire, va ser entendridora per als milers i milers de pares, avis i germans que van viure aquest moment tan bonic.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I, és clar, el nen núm. 6.579 no va ser cap altre que el gegant colombià Yerry Mina, que deu el seu nom als dibuixos animats de Tom i Jerry, (totes dues amb Y, sí, coses de Colòmbia, ja ho saben), i que va disfrutar del seu debut a l’estadi tant o més, ¡més! ¡més!, que el parvulari del Camp Nou.

Per poc és el nen gran qui fa feliç els petits amb una gran rematada de cap, que va estar a punt de decidir el partit. ¡I tant que sí!