La Grossa, investida consellera en cap
Des de fa un temps veig Polònia (TV-3) i és com sotmetre'm a una dutxa escocesa. Em maten, em ressusciten, torturen el Papitu, el nostre canari flauta... M'escalfen quan veig que abracen la fe religiosa dels il·luminats del procés fent esquetxos on en lloc d'exercir el seu magnífic sarcasme es transformen en servils propagandistes de la causa i es mofen dels ateus que no l'abracen... Però, de sobte, de tant en tant, em refresquen, em reanimen, amb cops escènics en els quals recobren l'únic sentit, l'única llei, que té l'humorisme i la sàtira: repartir la sornegueria, la mordacitat, de manera equitativa i no castigant obedientment en una sola direcció. Aquesta setmana l'escena de Puigdemont (Queco Novell) i Elsa Artadi (Agnès Busquets) ha sigut fantàstica. Aquella ironia genial i afinada presentant-los com dues criatures que no es refien l'una de l'altra, aquella advertència colossal tan diferent del conte de fades que ens relaten als Telenotícies i programes de la seva que impulsen els apòstols a sou dels que en realitat el que volen és transformar Catalunya en una finca particular. Aquell cop de treure La Grossa de Cap d'Any i investir-la consellera en cap ésla culminació d'aquest surrealisme en què s'han precipitat. ¡Ahh! Això de La Grossa consellera en cap ha sigut genial. És la guinda d'un pastís patafísic i delirant d'un país -i ara parlo de tot Espanya- en el qual tenim reis per duplicat, o sigui, quatre, com els de la baralla; país en què governa el partit (PP) amb més imputats per corrupció que cap altre de l'hemisferi occidental; país en què les televisions públiques (fonamentalment, TVE i TV·3) han sigut transformades en cadenes privades, pagades, això sí, per tots els ciutadans...
¡Ahh! És tot tan desgavellat que de material per al Polònia no en falta. Estic esperant que facin una paròdia a la missa que oficia Laura Rosel (Preguntes freqüents) cada dissabte. Al seu costat, l'Església del Palmar de Troya es queda en no res. Aquesta setmana han pelegrinat a Brussel·les perquè Toni Comín ens pogués explicar una pel·lícula (de riure) titulada Aventures de la pantalla del meu mòbil a Lovaina.
Estimats polacs, escenifiquin l'al·lucinació de matar-me una altra vegada si cal. Però, sobretot, no s'oblidin del que és al·lucinant de veritat. Ho tenen aquí mateix, a la seva pròpia cadena. És una al·lucinació total.
