Anar al contingut
Coses de nens

Coses de nens

Joan Cañete Bayle

En la lluita contra el 'bullying' s'han d'erradicar algunes idees, com que és inevitable que el pati sigui una jungla

¿Què deuen haver vist i sentit a casa els presumptes agressors del nen d'Úbeda?

«Si mirem enrere, segur que podem recordar alguna situació si més no incòmoda, de quan convivíem amb els nostres companys de col·legi. ¿Qui no ha tingut un malnom ofensiu o ha sigut assenyalat per algun defecte físic en alguna ocasió? No ens va preocupar mai gaire. ‘Coses de nens’, deien.», va escriure en una carta publicada a Entre Tots Ángela Jener, de Palma de Mallorca. Té raó, qui no ha presenciat i sofert abusos, o ha sigut un abusador, quan era petit al pati de l’escola. Hi penso mentre llegeixo la notícia més esgarrifosa de la setmana: la Fiscalia investiga una presumpta violació grupal a un nen de nou anys en un col·legi d’Úbeda. Els presumptes autors de l’agressió són quatre menors de 1r i 2n d’ESO, d’entre 12 i 14 anys. Els fets, segons la informació, van tenir lloc a l’interior del col·legi, durant l’hora del pati. No sorprèn llegir que la família de la víctima denunciï que feia temps que els presumptes autors tenien atemorida la víctima. Sempre hi ha una primera vegada, que sol ser ignorada.

La brutalitat del succés es tal que, per descomptat, a ningú se li acut parlar de «coses de nens». Però perquè una situació d’abús escolar se surti de mare (i de casos esgarrifosos que han acabat en suïcidi n’hi ha hagut diversos els últims anys), pel camí hi ha hagut d’haver uns quants adults que mussitessin les paraules exculpatòries, «coses de nens», abans d’explicar com van patir o van presenciar alguna cosa similar o pitjor de petits al col·legi, i som aquí, no hem sortit tan malament. És curiós que quan es rememoren aquestes històries tothom és testimoni o víctima, que pocs abusadors expliquen el que van fer entre rialles i canyes: i llavors li vaig fer la vida impossible a aquell nen durant tres cursos sencers, era la grassa de la classe, em menjava cada dia el seu dinar, li pessigava els mitxelins de la panxa, l’humiliava a la classe de gimnàstica, quin riure, tan malament no hem sortit.

En un reportatge publicat en aquest diari, s’explicava que hi ha nens que tenen por de sortir al pati. «Prefereixen quedar-se a la classe durant la mitja hora d’esbarjo del matí, llegint o avançant els deures, en comptes d’anar a córrer una estona o a jugar amb els altres nens, i viuen amb autèntic pànic la gairebé hora i mitja del migdia (si es queden a dinar al col·legi), perquè allà, al pati, és on més fàcilment es despatxa l’assetjament escolar o bullying», va escriure la periodista María Jesús Ibáñez. Quan arriben a segons quines edats (12, 13) i tota la seva vida es converteixi en l’hora del pati per obra i gràcia de les xarxes socials, ja no hi ha escapatòria ni refugi.

Són coses de nens, són coses d’adolescents, però el cas és que tenim nens i adolescents que no volen destacar, que s’esforcen per no ser diferents, que no volen cridar l’atenció, que no participen a classe, que abaixen el cap, que odien sortir al pati, que pateixen i que viuen terroritzats. I com que no hi ha l’un sense l’altre, tenim nens i adolescents que sobresurten en tortura psicològica i crueltat, a perpetuar rols masclistes, homòfobs i racistes, cum laude en odi en edats primerenques, quan potser encara dormen amb peluixos i al mateix temps destaquen en l’ús de l’extorsió, l’amenaça i la intimidació verbal i física.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

A Entre Tots rebem moltes cartes sobre el bullying, en alguns casos explicant històries esgarrifoses. Es critica les escoles i els professors. Es critica l’administració. Es critica les xarxes socials i la televisió. Es critica en última instància les famílies dels abusadors, ja que fet i fet els nens tendeixen a reproduir el que veuen i senten a casa, ¿què deuen haver vist i sentit a casa els presumptes agressors del nen d’Úbeda?

La lluita contra el bullying és molt complexa i requereix esforços des de molts àmbits. Però també és necessari erradicar algunes idees preconcebudes, algunes resignacions: que el pati és ingovernable; que els nens són cruels sense remei; que els nens han d’aprendre a defensar-se per si mateixos; que un pati de l’escola salvatge no deixa de ser un aprenentatge per a la vida d’adult, que és la jungla. Sempre hi ha una primera vegada, i sempre hi ha un moment en què un adult diu: «no exageris, són coses de nens». Podríem començar per aquí.