CORRENTS DE L'ISLAM
Sandàlies a la porta de la mesquita
Els salafistes consideren que les pràctiques dels sufís estan equivocades i aspiren a purgar l'islam d'"innovacions"
fcasals41978562 opinion ilustracion de leonard beard180209185635
El novembre passat, l'Estat Islàmic va matar 305 persones en una mesquita de Bir al-Abed, una petita localitat situada al nord de la península del Sinaí. Segons el recompte oficial, hi van morir 27 nens. El grup que va executar la matança pertanyia a l’organització salafista gihadista Província del Sinaí, afiliada a l’Estat Islàmic des del 2014, i un dels motius amb què va justificar l’atac va ser que els reunits per a l’oració del migdia de divendres eren sufís. Algunes fotografies publicades mostraven centenars de sandàlies i sabates que les víctimes havien deixat a la porta per entrar a la mesquita.
El sufisme, que sovint s’interpreta com el misticisme musulmà, té un origen molt antic, però els salafistes el consideren una «innovació» tardana, bidaa. Sempre tan rigorosos en qüestions doctrinals, els salafistes ho fan passar molt malament als sufís per diversos motius relacionats precisament amb el concepte d’innovació. Els salafistes prenen el nom de les primeres tres generacions de musulmans: la del profeta Mahoma i les dues següents, a les quals consideren les millors generacions de tota la humanitat. Existeix un hadiz, és a dir, una antiga tradició, que posa en boca de Mahoma que les tres primeres generacions de l’islam són les millors i per tant els salafistes prioritzen assemblar-s’hi i emular-les tant com sigui possible.
A diferència dels sufís, els salafistes són puritans estrictes. Una part són partidaris del gihad o guerra santa, encara que els violents constitueixen una petita fracció del conjunt dels salafistes, la immensa majoria dels quals són pacífics. Els salafistes consideren que les pràctiques dels sufís estan equivocades i aspiren a purgar l’islam d’innovacions.
Una d’elles, denominada en àrab shirk, o «associacionisme», consisteix que els sufís veneren santons o intermediaris, cosa que equivaldria als sants cristians, és a dir, a persones que durant la seva vida han tingut un cert carisma i han sigut admirades per les seves virtuts religioses. No obstant, els salafistes diuen que aquesta pràctica, que equiparen a la idolatria, no és musulmana i es remunten a l’època de Mahoma per insistir que el profeta no va fer mai res semblant.
Segons l’islam més pur, entre Déu i l’home no han d’existir intermediaris de cap mena, encara que hagin sigut en vida persones excepcionals. Anar a la tomba d’un santó per sol·licitar la seva ajuda o intermediació, o simplement per resar per ell, és caure en el shirk, equival a pregar per a algú que no és Déu, cosa que no està permesa en l’islam. Ni tan sols Mahoma pot ser objecte de culte. En més d’una ocasió el mateix profeta va dir als seus contemporanis que ell no era una persona especial, sinó simplement un «missatger», rasul, de Déu. Recordo haver visitat la tomba del sufí més popular, Ibn al-Arabí de Múrcia, que està a Damasc, un lloc de pelegrinatge que al mateix temps està mal vist per innombrables musulmans que consideren el culte als morts com una «innovació» que no guarda cap relació amb l’islam verdader.
Una altra pràctica vinculada als sufís que els salafistes condemnen és el costum de celebrar l’aniversari de la mort d’un santó, o fins i tot la data de la mort o de naixement de Mahoma. Els salafistes addueixen en això el mateix, és a dir, que aquestes pràctiques eren desconegudes per Mahoma i els seus contemporanis i que per tant constitueixen una «innovació».
Els salafistes també condemnen portar a sobre amulets, especialment si els atribueixen virtuts guaridores o d’una altra mena, exactament pel mateix motiu. La pràctica de la màgia és igualment condemnada, o les pràctiques dels dervixos, o el seguiment de dejuni en dies relacionats amb els santons, ja que totes aquestes pràctiques es consideren innovacions que no van ser practicades pel profeta i els seus contemporanis. Els salafistes es refereixen sovint als sufís amb el terme despectiu de quburiyun, que significa «adoradors de tombes».
Segons la majoria dels erudits, el vocable sufí significa «algú que utilitza roba de llana» i a l’Edat Mitjana s’associava amb gent habitualment pobra perquè la llana era un teixit comú i barat. En àrab, al sufisme se l’anomena tasawwuf, un vocable que només apareix en escrits del segle segon de l’hègira, és a dir, després de la mort de Mahoma, i per tant també seria una innovació.
