¿Plagi o homenatge?

En plena era de la nostàlgia i de la referència (perquè és obvi que aquí seguim), ¿qui decideix i amb quin criteri què és un plagi i què és un homenatge? Diverses publicacions on line, entre les quals hi ha The Playlist i IndieWire, s’han fet ressò d’unes declaracions de Jean-Pierre Jeunet per al diari Ouest-France en què acusa Guillermo del Toro de copiar a La forma del agua una escena de Delikatessen (1991), aquella en què Karin Viard i Dominique Pinon, asseguts en un llit, posen a dansar els seus peus. Al marge que ens resultin lògiques o oportunistes (jo em decanto més per la segona cosa) les declaracions del director d’Amélie (2001) sobre la pel·lícula que, per fi, ha acabat de consagrar Del Toro i parteix amb més nominacions als premis Oscar, aquesta polèmica ha obert un debat molt interessant a internet. Per uns, és una còpia descarada. Per altres, es tracta d’un homenatge directe i sincer. I altres parlen d’escenes completament diferents, de casualitat, d’una inspiració abstracta o de dos directors molt personals però amb obvis referents compartits.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

  

  El que crida més l’atenció és que gairebé tot eren asseveracions. No hi havia gaires arguments. Vaig intentar recordar com havia abordat últimament en les meves crítiques les pel·lícules més nostàlgiques, i també altres articles i opinions sobre aquestes pel·lícules que m’haguessin agradat. I vaig confirmar la meva sospita: havia fet una mica el mateix. També vaig confirmar que no era l’única. Excepte en casos de còpies descarades (o vergonyoses, que també n’hi ha) o de pel·lícules i autors referencials (que n’hi ha moltíssims, més que mai) que treballen de forma deliberada a partir de material aliè, havia exercit diverses vegades de jutge capritxosa. ¿El criteri? Doncs el purament emocional, un dels mals d’una era en què s’opina molt més amb l’estómac que amb el cap. I em temo que és una cosa generalitzada que s’hauria de començar a vigilar. Bàsicament perquè, al final, estem decidint si una cosa és un plagi descarat o un preciós i intel·ligentíssim homenatge en funció de si ens agrada molt o poc un cineasta o, encara pitjor, de si ens cau bé o malament.