Un final sense brillantor

Aquesta és la desena entrega de la franquícia inaugurada fa més d’una dècada amb L’expedient Warren (2013), la quarta de la seva saga principal. També és la desena part d’una franquícia feta per gent que sap de pel·lícules de terror. El primer, James Wan, un dels creadors, director de les dues primeres i figura clau del cine de gènere. Amb aquest historial i aquest equip, molt malament han de d’anar les coses perquè les pel·lícules de la franquícia no siguin efectives. Expediente Warren: El último rito, títol que, en teoria, tanca la tetralogia oberta amb L’expedient Warren, té coses bones. La primera, una direcció artística finíssima que fa versemblant la idea que el mal està tancat en un espai concret (la casa de la família Smurl). La segona, la capacitat de Michael Chaves, el director, per concebre bones set pieces de terror. N’hi ha almenys un parell: la de l’emprovador i la de la nina que gateja. I una tercera, constant en la franquícia, un domini de l’art de l’ensurt.

Però com a tancament de la saga és insuficient. D’una banda, li falta alguna escena memorable, a l’altura d’un final de saga. De l’altra, la decisió de donar tanta importància a la història familiar dels Warren no funciona ni a nivell narratiu (l’alternança entre la vida dels parapsicòlegs i el cas dels Smurl és matussera, tot s’eternitza) ni conceptual: ¿per què donar tant espai al passat i al trauma dels Warren si amb prou feines han tingut pes en la resta de la saga.

Notícies relacionades

La Granja Vendrell reneix aliena a les modes

Art, ignorància i protesta

‘Expediente Warren: el último rito’

Michael Chaves (Estrena: 5/9/2025)