El dia que Milan va escopir com Messi

Va ser fa sis anys. I va ser un dels moments més agradables de la meva vida professional, ja veterana perquè un ja té 65 anys, així que poques bromes amb l’assumpte (i l’edat).

Va ser en un lloc meravellós, l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya. I va ser una pluja d’idees entre uns quants ponents i un munt, tots extraordinaris, professors/res d’educació física. I, sí, es va parlar de premsa i esport.

El debat va ser molt, molt interessant perquè tant a la taula com a la platea, molt especialment a la platea, li interessava, per sobre de tot i de tots (inclosos molts arguments fantàstics) l’educació dels nens, la seva formació, cosa, que potser, s’està perdent. O diluint. O menysvalorant.

No cal dir que, sent tan interessant i interessada l’audiència, el torn de precs i preguntes va ser el més atractiu de la jornada, que va durar cinc hores, que a tots ens van passar volant. És possible, sí, que molts de vostès (tots) puguin, ara, imaginar-se les inquietuds que van expressar els docents (de col·legis i instituts públics) i les qüestions que ens van plantejar.

Però m’agradaria explicar-los (i recordo que aleshores ja ho vaig relatar), l’impacte que em va produir, quan ja estava recollint la motxilla i el casc, que se m’acostés, possiblement, la mestra més veterana de la platea. Amb una educació exquisida, la mateixa que, sens dubte, tractava d’inculcar als seus petits alumnes, em va demanar un favor, per un altre costat irrealitzable.

«Vostè que veu cada dia Messi», va arrencar la mestra. ¿Jo? «Sí, sí, vostè que el veu, faci’m un favor: digui-li que no escupi mentre juga, demani-li que deixi d’escopir». ¿Jo?, perdó, senyora, però jo no veig Messi. ¡Ningú veu Messi! Només el veu qui ell vol. «Sí, sí, vostè sí que el veu. I seria molt bo per a l’educació dels nostres nens que els esportistes sabessin que són els seus referents i que els imiten en tot. Per això, els meus nens, quan surten al pati a jugar a futbol no paren d’escopir. I quan els renyo, em diuen que Messi es passa el partit escopint i ningú li diu res». Touché.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El 21 de febrer del 2016, Gerard Piqué va concedir una magnífica entrevista al diari El Mundo en què li deia a l’entrevistador «¿Saps què m’ha impactat dels nens? És increïble com agafen d’exemple els futbolistes. El meu fill es posa les mitges per sobre dels genolls i només vol samarretes de màniga llarga perquè el seu pare juga així. L’altre dia va i escup i, quan el renyo, em diu ‘és que ho fa Leo [Messi]’. I em va deixar tallat. Sempre em deien que havia de ser un exemple per als nens, però fins que no tens els teus propis fills no te n’adones». Touché. ¿O no Gerard, o no?

En aquesta entrevista, Piqué reconeix una cosa que, encara que no el salvi de totes (i menys de burlar-se de la gent, i menys de provocar i de voler ser únic), val la pena recordar. «Jo sé el que passarà quan en faig una d’aquestes, però hi ha vegades que no puc arribar a calcular fins a quin punt la cosa pot sortir de mare. Per exemple, quan vaig dir allò de Kevin Roldán, sabia que se’n muntaria una potent, però no fins al punt que pogués afectar la selecció».