27 set 2020

Anar al contingut

LA CLAU

Populisme econòmic

AGUSTIN CATALAN

Populisme econòmic

Albert Sáez

Els arguments de Ciutadans per suprimir l'impost de successions són menys seriosos que la proposta en si mateixa

El populisme econòmic pot arribar a ser encara més perillós que el polític. Quan s’ajunten són decididament letals. I en aquesta dinàmica esquerra i dreta tendeixen a coincidir. En ple auge demoscòpic, Ciutadans està fent bandera de la supressió de l’impost de successions perquè en paraules del seu líder, Albert Rivera, implica «pagar dues vegades pel que és teu». El primer que s’ha de dir és que quan un polític proposa una reducció impositiva hauria d’anar sempre acompanyada de la despesa que pretén eliminar o de la nova taxa que es proposa crear. Dit això podem entrar en el fons de la qüestió. A Ciutadans aquest impost no li  agrada especialment perquè és dels pocs que depèn directament de les Comunitats Autònomes, cosa que ha donat peu a alguns episodis de 'dumping fiscal', més a la baixa que a l’alça. Esperanza Aguirre va fer d’això una bandera en el penúltim cicle econòmic alcista. I arribats a aquest punt, el més complicat de raonar és l’argument que va donar Rivera: «pagar dues vegades». Com ha explicat la investigadora Lidia Brun, això de pagar dues vegades no s’aguanta gaire. El mateix argument serviria, com ha explicat, per a l’IVA respecte a l’IRPF. Rivera no va estar en aquest punt gaire lluït. També resultaria massa fàcil utilitzar aquesta proposta de Ciutadans per desmentir definitivament que sigui una formació socialdemòcrata com ha fet creure a molts votants. Però és que, com ha explicat David Lizoain, ni tan sols podríem considerar-la una proposta pròpia del liberalisme, una doctrina econòmica partidària de la meritocràdia per damunt de drets hereditaris. 

Una part d’Espanya, especialment entre els empresaris, espera de Ciutadans que sigui un partit seriós. Econòmicament això vol dir el que sempre repetia José Manuel Lara: «que sigui previsible», fins i tot quan defensa interessos contraposats. La política econòmica seriosa que Espanya necessita no passa per una subhasta impositiva sinó per introduir en el debat polític conceptes com el d’harmonització fiscal, però no des del punt de vista autonòmic, que també, sinó des del punt de vista europeu. El capital que circula lliurement ha de tributar harmònicament com deia l’article de Brun. I conceptes igualment europeus com el de la sostenibilitat mediambiental en la línia de Macron o el de prima de la productivitat i de l’ocupació, en la línia que ha fet Merkel amb el seu superàvit. Quan Rivera fa aquest tipus de moviments, un gran neguit recorre l’Espanya econòmicament dinàmica. S’allunya el record de Miquel Roca i reneix la idea del liberalisme d’Estat tan arrelada en l’Espanya improductiva. 

El pitjor de tot és que Rivera és per a molts l’última esperança. Amb Pedro Sánchez ocupat a posar impostos a la banca, sense cap més argument de l’«alguna cosa deuen haver fet», i amb Rajoy pagant factures tan proteccionistes com la del Castor en el rebut del gas, no s’intueix la possibilitat d’entrar en el fons de la qüestió: ¿quin impost s’ha de pagar per fer què?