Anar al contingut

Al comptat

Que el Castor no es transformi en talp

Agustí Sala

Costa imaginar que els bancs s'avindran a no recuperar el que van prestar

El castor, mamífer rosegador, construeix els seus caus i dics en la superfície. Són visibles, encara que no és fàcil enxampar-los. Com els costos lligats al magatzem de gas que va fer servir el nom d’aquest rosegador, el Castor.
    

Encara que amb poca claredat i terminologia per a iniciats, els 7,8 milions d’usuaris de gas vam acabar coneixent que pagaríem gairebé quatre vegades al cap de 30 anys la indemnització que els governs del PSOE i del PP van reconèixer per llei a l’ACS de Florentino Pérez. De mica en mica, rebut a rebut. Fins i tot sent una instal·lació que va causar sismes per haver-se començat a utilitzar sense tots els estudis previs requerits.
    

Va haver de ser el Tribunal Constitucional el que invalidés aquests avantatges que trenquen un dels principis de l’empresa: el risc i ventura. «Si guanyo, guanyo jo. Si perdo, també guanyo i perden els altres». La càrrega la suportàvem tots menys qui es podia haver beneficiat de l’explotació. Però el Constitucional ha dit que no.
    

I la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha paralitzat ara els pagaments dels drets de cobrament que es van adjudicar el Banco Santander, CaixaBank i Bankia en una licitació promoguda per l’Estat per treure’s de sobre dèficit. Al seu dia, la solució va ser traspassar a Enagás, de la qual l’Estat és accionista, la responsabilitat d’indemnitzar, que aquesta vengués el deute als bancs i que el tornessin amb interessos els consumidors a través del rebut.
    

I arribem al punt actual. Aquesta llosa desapareix del rebut, però aquest no baixarà perquè la llei impedeix que els peatges es redueixin mentre hi hagi dèficit en el sistema, és a dir, desfasament entre els costos i les tarifes. Però el cert és que la hipoteca pel Castor, una instal·lació inoperant, hauria elevat el dèficit, de manera que els usuaris (sempre els usuaris) pagaríem un altre plus en el rebut durant més temps.
    

L’Estat hauria de reclamar ara als bancs que tornin el que s’ha pagat des del gener del 2016, més de 150 milions. I aquests a més deixaran d’ingressar el que tenien reconegut per contracte per als pròxims 48 anys. ¿Algú s’ho creu? Costa imaginar que les entitats financeres s’avinguin sense fer res a no recuperar uns diners que van prestar. Ja han anunciat que pledejaran.
    

I el Govern haurà de buscar una solució per eludir el que va voler evitar des del principi: que els costos passin als Pressupostos de l’Estat i elevin el dèficit públic. En tot cas, el fonamental és que tot es faci sense que el Castor es tansformi en talp, un altre mamífer, però que viu i treballa subterràniament, en la foscor. Sense llum ni taquígrafs, vaja. 

0 Comentaris
cargando