«Traieu Puigdemont o apago la tele»
S'ha produït un moment deliciós, i molt meditable i il·lustratiu, a Al rojo vivo (La Sexta). Ferreras estava entrevistant Rodríguez Ibarra en dúplex i, de sobte, el que va ser durant 24 anys president de la Junta d'Extremadura va començar a encendre's en relació amb Puigdemont. Li recriminava a Ferreras que parlés de l'hoste de Brussel·les, que tragués imatges d'ell. I no només es va enfadar amb Ferreras: va elevar la seva indignació a categoria i assenyalant tots els mitjans de comunicació, premsa, ràdio i televisió, deia: «A mi no m'interessa el que fa aquest pròfug. No vull saber amb qui pren cafè ni amb qui es reuneix». ¡Ahh! Ferreras intentava fer-li comprendre a Ibarra que, li agradi o no li agradi, Puigdemont és notícia. Però Ibarra, més aïrat encara, va afegir: «¿Notícia, de què? Els mitjans de comunicació heu d'entendre una cosa: o canvieu de tema, o tanquem la ràdio i apaguem la televisió». La diatriba va durar gairebé sis minuts. Va ser un moment interessantíssim. Intentem comprendre el polític extremeny: Puigdemont no li agrada. Considera que és un pallasso que en els seus periples europeus es burla de l'Estat espanyol. I com que el crispa i l'avorreix, vol que els periodistes l'ignorem i que no parlem d'ell. Com si no existís. ¡Ahh! És enormement clarificadora aquesta demanda de silenci, de veto informatiu, sobre Puigdemont. Retrata el tarannà d'alguns polítics davant la realitat que no és del seu gust. Ibarra ha sigut polític amb poder absolut a la seva comunitat. Si seguís en el càrrec podríem imaginar una conversa semblant amb el cap d'informatius de la Televisió d'Extremadura. Si es produís, el polític president segurament ja no la formularia com un desig, com ha fet a Al rojo vivo. ¡Seria una ordre! perquè la tendència de tot president de Govern -sigui autonòmic o central- és considerar que la televisió pública és seva. Tremend moment televisiu el que hem vist. És la constatació del que passa a TVE i a TV-3. És el modus operandi habitual de qui deté el poder polític respecte de la televisió pública. La considera de la seva propietat, i, per tant, ha de ser al seu gust.
Veure el polític donant lliçons al periodista sobre què és notícia, i què no és notícia ha sigut la més exacta i delirant radiografia del que passa en la nostra professió avui dia.
