El sexe equivocat

Ignoro, com tothom, el detall de les relaciones entre les primeres femelles i els primers mascles de la nostra espècie. Si donem per bo que les tribus primigènies es desplaçaven per la sabana en grup, igual que els primats dels quals provenien, hem de creure que convivien dia i nit. Els imaginem tan propensos a la baralla com els ximpanzés. No gaire semblants als seus cosins bonobo, aquesta mena de hippies hipersexuals, poc conflictius i consagrats a la bona vida. Ben aviat, però, els dos sexes dels nostres ancestres es van haver d’especialitzar i separar per tal de superar condicions d’extrema dificultat. De totes les espècies humanes descobertes, que ja en són unes quantes, només ha sobreviscut la nostra, i encara després de passar per un estretíssim coll d’ampolla. Va anar literalment d’un pèl que la biosfera no es desprèn de la infecció humana quan encara era a temps de no patir-ne les nefastes conseqüències.

De tribus nòmades vam passar a caçadores recol·lectores. Els mascles sortien a caçar i a defensar el territori contra altres tribus i s’estaven dies i dies fora. Mentre les femelles criaven, recollien i conservaven tot allò que podria servir d’aliment, per completar una dieta omnívora i per si un cas fallava la caça. Es van dividir en dues comunitats diferenciades, complementàries però poc avesades a conviure. Els homes formaven hordes d’horribili bestioni mentre les dones s’organitzaven i s’espavilaven en refugis menys insegurs, sense patir la paranoica pulsió competitiva i jeràrquica dels seus companys.

Va anar més o menys així, amb diferències substancials segons la duresa de l’entorn, fins a la revolució del neolític, l’aparició de les ciutats, els inicis de la complexitat social i la supremacia dels mascles més forts i espavilats, que es van disposar a oprimir els més febles: la majoria d’homes i la pràctica totalitat de les dones, sotmeses a la doble discriminació. Mal negoci. Increment exponencial del sofriment general, llevat d’un nombre irrisori de privilegiats i privilegiades. D’aquesta manera hem viscut, més que conviscut, fins fa quatre dies. Només n’hem començat a sortir en les societats més avançades i encara entre innombrables dificultats. Costarà recuperar els nivells d’igualtat perduts al neolític. Que la cultura corregeix la natura és cert, però només fins a cert punt i no sempre per bé. L’esclavisme i la tortura no es donen en la natura. Tampoc les violacions en grup o el maltracte continuat i gratuït del més feble a càrrec del més fort. Contra pronòstic de l’humanisme, sempre massa optimista, accedir a quotes satisfactòries de dignitat i a una organització social que garanteixi respecte i oportunitats per a tothom és un objectiu de titans que estem lluny d’aconseguir.

És probable que no s’hi arribi sense un canvi de sexe hegemònic. Entre masclisme i feminisme, no triar feminisme és ser masclista.  L’equilibri és sempre més desitjable que el domini, però, només els perjudicis i el manteniment del poder masculí podrien no inclinar, i molt, la balança a favor d’aquest recanvi. Són massa els mascles humans que arrosseguen una pulsió malaltissa pel poder i una falta lacerant d’escrúpols a l’hora d’intentar imposar-se. Les armes de què disposen són molt més brutals. 

Només en el terreny sexual, no és el mateix insinuar-se que assetjar. No és el mateix seduir que violar. En situacions de tensió, no són el mateix els crits que les hòsties. Els motius per sentir vergonya del gènere masculí són encara més abundants que els de l’orgull de pertànyer al sexe femení, o el de reconèixe’l com a portador genèric de valors positius com la generositat o la delicadesa.

Als últims anys 70, en un taula rodona, la Montserrat Roig va deixar anar que si al món haguessin manat les dones no existiria la bomba atòmica. Li vaig replicar que l’electricitat tampoc i es va fer el silenci. Més endavant, es va declarar disposada a tornar a rentar la roba a mà si es tractava d’impedir la guerra. La destrucció del planeta encara no era tema estrella, però és resultat d’una ansietat per acumular i dominar molt més pròpia d’un gènere que de l’altre.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

  

  La vulnerabilitat i la desprotecció no són patrimoni exclusiu de les dones. Al costat opressor n’hi ha unes quantes, i a fe que s’hi acarnissen com a hienes, però no són els homes els que pateixen per la discriminació salarial o judicial. Ni els que s’han de queixar perquè a la mesa del Parlament d’un país que vol ser modèlic només hi hagi una dona, una, entre set membres. ¡Vinga, home!