Anar al contingut

ANÀLISI

Zidane, morir d'èxit

Zidane, morir d'èxit

Mónica Marchante

Fa tres mesos Zidane recollia la distinció de la FIFA al millor entrenador del món. Vuit títols en una temporada i mitja justificaven aquest premi. El tècnic francès havia guanyat dues Champions, una Lliga, una Supercopa d’Espanya, dues Supercopes d’Europa i un Mundialet. Al desembre en van ser nou. De la seva mà a l’agost el Madrid arrasava el Barcelona, alhora que el club blaugrana perdia Neymar i el mateix Piqué reconeixia una superioritat blanca que semblava marcar el començament d’un nou cicle.

Avui Zidane només manté el seu charme assegut davant del micro de la sala de premsa de Valdebebas.

Li va costar decidir-se a entrenar. Al deixar el futbol el 2006, Zizou va voler allunyar-se dels focus que havien il·luminat una carrera brillant. Va aparèixer tímidament pel reality Football Cracks el 2010 alhora que acompanyava els seus fills Enzo i Luca en els seus primers passos futbolístics al club blanc.

Florentino sempre l’ha volgut a prop, i el 2014 el va posar a entrenar el Castella sense el títol i va ser denunciat per la federació. No va aconseguir ascendir, sent sisè de grup. Zidane no va voler mai apuntar-se als cursos de la RFEF i va acabar regularitzant la seva situació a través de la federació francesa. El gran dia va arribar quan va caure en desgràcia Rafa Benítez.

El 4 de gener del 2016 Zidane rebia una plantilla superlativa avorrida del tacticisme de Benítez. En poc temps va millorar el clima del vestidor, va passar a net la decisió de Benítez fent indiscutible Casemiro, es va ficar la premsa a la butxaca amb una barreja de timidesa i elegància, a punt va estar de guanyar la Lliga i va acabar aixecant la Champions, sabent agradar a titulars i suplents. Sense lliçons tàctiques ni grans moviments era el millor entrenador per al Madrid.

Zidane no va deixar de sentir-se futbolista com a entrenador. I així segueix. En la seva segona temporada va convèncer Cristiano perquè descansés i arribés millor al terç final. Va acceptar la política del club respecte a la BBC «si estan bé juguen sempre» i va saber donar espai als egos d’un vestidor amb sobredosi. Zizou d’això en té poc. Per això, i per ser qui va ser, va encaixar de meravella. Va caure la segona Champions.

Va sortir qui va voler. Zizou volia la mateixa foto. No va tocar res. Per mantenir-se s’han de prendre decisions i no agrair temps passats. Això ho sap Simeone millor que ningú. Això, i que és delicat entrenar el teu fill. Així, quan diguis que no necessites un porter, ningú pensarà que estàs pensant en la família. Ni tan sols Florentino.

0 Comentaris
cargando