Anar al contingut

MIRADOR

Euclides a Tabàrnia

Euclides a Tabàrnia

Luis Mauri

Els creadors de l'estrambòtica Tabàrnia redueixen l'independentisme a l'absurd i col·loquen aes secessionistes davant un reflex confús i pertorbador

Aquest país hauria d’organitzar un homenatge al grec Euclides, el pare de la geometria. No és clar si Euclides va ser un matemàtic o el cap o el sobrenom d’un grup de matemàtics. Sí que sembla acreditat que, individu o col·lectiu, va desenvolupar la seva obra a Alexandria a cavall dels segles IV i III aC i que va ser un entusiasta defensor de la reducció a l’absurd com a mètode de demostració científica.

La reducció a l’absurd consisteix a negar la proposició la validesa de la qual es pretén demostrar. Si el desenvolupament per mètodes lògics d’aquesta negació desemboca en una contradicció insoluble o absurd, la proposició sotmesa a prova és verídica. I, viceversa, si la negació condueix a una conclusió lògica i verídica, la proposició analitzada és falsa. Així va demostrar Euclides que els nombres primers són infinits.

 Aquest mètode de demostració tan valuós per a la ciència matemàtica sol tenir menys fiabilitat en altres camps del coneixement, sobretot quan les dades fredes/objectives/neutrals són substituïdes per opinions, emocions o prejudicis calents/subjectius/interessats. Llavors hi ha un elevat risc d’obtenir una fal·làcia en lloc d’una verificació científica.

La política, per aquesta raó, és un camp poc propici per a la prova que tanta glòria va brindar al pare de la geometria. Això no vol dir, no obstant, que no estigui plena d’absurditats.

Els creadors de l’estrambòtica Tabàrnia, tan en voga aquest Nadal postelectoral, assenyalen amb sarcasme l’argumentari independentista com a font de contradiccions. Publiciten aquest esguerro territorial que inclouria les zones més urbanes de les províncies de Barcelona i Tarragona, i li endossen els mateixos greuges i les mateixes reivindicacions identitàries, polítiques, fiscals, jurídiques i econòmiques que els independentistes branden en defensa de la secessió de Catalunya. La provocació acaba resultant: les pretensions dels falsos secessionistes de Tabàrnia són contradictòries i absurdes, en efecte, però col·loquen l’independentisme català davant d’un mirall difícil i pertorbador. ¿Què es veu en el reflex? Que moltes consignes independentistes no tenen més solidesa o veracitat que les de la chirigota tabarniesa.

Altres absurds d’aquests dies. ¿La Constitució és la norma que consagra l’Estat de dret i empara la ciutadania o és el jou que l’oprimeix? Després de mesos arrossegant la Carta Magna per terra, el PDECat i ERC van votar ahir al Parlament demanar empara al Tribunal Constitucional contra l’article 155. Pels seus socis de la CUP sí que hi ha incompatibilitat clara entre les dues formulacions, ja que no reconeixen a la Constitució ni al TC cap autoritat a Catalunya. ¿Qui és coherent i qui incongruent?

El PP pressiona Arrimadas perquè intenti forjar una majoria de govern, tot i la seva manifesta carència d’aliats. Que ràpid que ha oblidat el partit de Rajoy que el seu líder va renunciar a prendre la iniciativa després de les generals del 2015 i va preferir esperar que Sánchez es cogués a l’olla de la seva pròpia impotència.

¿La solució d’una equació no depèn de l’equació mateixa, sinó de qui beneficia o perjudica en cada moment? No, les lleis matemàtiques no regeixen en política. 

0 Comentaris
cargando