La lògica dels assetjadors

Fa pocs mesos que algunes dones estan atrevint-se a denunciar homes que, aprofitant les seves posicions professionals, les han assetjat sexualment. Tot això al principi em va confondre. No perquè em sorprengués que grans potentats com Harvey Weinstein fossin abusadors contumaços, sinó perquè es tracta d’homes que aparentment no necessitarien recórrer a aquesta mena de comportaments, perquè pertanyen a entorns i cultures d’una època en la qual, si no estan de gust amb les seves parelles, bé poden separar-se i iniciar altres relacions. Avui en les nostres societats occidentals no estem atrapats com abans en vides conjugals que ens fan desgraciats. Si no és que no es disposa de mitjans econòmics o es tenen idees molt conservadores, un es divorcia i viu com vol. Llavors ¿per què aquests individus tenen aquestes conductes sexuals? ¿Per què els seus cervells les construeixen i hi troben satisfacció?

Una vegada la revista Vanity Fair va preguntar a Simon LeBon, el cantant de Duran Duran, per què tantes estrelles de rock estaven casades amb models. Ell, casat des de fa més de 30 anys amb la supermodel Yasmin Parvaneh, va contestar: «Perquè podem». Em va agradar la resposta simple i sincera. Una cosa similar deu operar en el cervell dels homes poderosos que abusen de dones que treballen o aspiren a treballar per a ells. Ho fan perquè poden. Perquè poden i perquè abusar de les dones no té a veure només amb el sexe, sinó amb una altra qüestió encara més important i de més gruix. Per a ells aquelles dones, potser totes les dones, incloent-hi la seva mare, la seva dona, les seves filles i germanes, no som realment éssers humans, sinó un altre tipus d’ésser viu, una subespècie similar en l’escalafó, però més pròxima als animals de companyia que a ells. Ens poden estimar tendrament, però no som els seus iguals. Imagino que aquest és el punt de partida, al qual molt probablement se sumi en el seu cervell un altre: el desig de revenja. 

Notícies relacionades

El 'cas Harvey Weinstein': una de monstres

Uma Thurman a Harvey Weinstein: "No et mereixes ni una bala"

Violència i poder sempre van units quan hi ha desigualtat. En països sense democràcia, els exèrcits són grans i protagonistes. Quan hi ha igualtat, aquests exèrcits minven; no són necessaris per sostenir el que mana i, com a Espanya, comencen a realitzar altres funcions més pròximes a la protecció civil i les tasques humanitàries. Els individus no tenen exèrcits ni forces de seguretat, sinó la seva capacitat més gran o més petita de reprimir les accions de les altres persones, sigui personalment o per mitjà de tercers, com passa amb les màfies. Normalment no és necessari aplicar aquesta força, perquè la simple amenaça o el recordatori que existeix la possibilitat d’exercir-la és suficient per neutralitzar els desitjos de rebel·lió de l’altre. Si hi ha submissió hi ha pau, si hi ha resistència toca mobilitzar-se per reprimir-la. Aquesta és la lògica. En les últimes dècades, els homes han vist com les dones anàvem incorporant-nos a la política i a l’empresa amb regularitat; això ha amenaçat el seu accés prioritari a les millors posicions i han sentit que ja no eren els elegits. Uns s’han adaptat i ho accepten amb naturalitat, però altres no estan conformes a repartir el pastís del poder i han reaccionat. Sigui perquè creuen que som uns bells animalets de companyia que no ho mereixem, o bé pel contrari, perquè ens veuen molt capaces de desplaçar-los, no volen que entrem en els seus àmbits. Com que l’ús actual dicta que és inacceptable discriminar les dones o tenir prejudicis contra elles, alguns homes de manera conscient o inconscient han activat altres mecanismes per apartar-nos. Un és recordar-nos qui té més força. És el que anomenem violència de gènere, violència pel mer fet de ser dones, sense cap altre motiu. A vegades aquesta violència és verbal; altres més subtil, són velats suggeriments, mirades, gestos, comentaris; altres, simbòlica com en el cine o la tele; i en ocasions és física com l’assetjament sexual. 

Homes com Weinstein demostren que han paït malament la igualtat. No suporten que hi hagi dones amb poder a Hollywood (són poques, però n’hi ha). Saben que són igual de capaces que ells i que podrien arribar a ser, si se les deixa fer, poderoses. Homes com Weinstein o els cinc narcisistes de la Manada es resisteixen a perdre els seus privilegis i troben un plaer inusitat en la submissió femenina. Conscientment o inconscientment, excedint-se amb unes dones descarreguen la ràbia, el menyspreu, el ressentiment que senten per totes les altres. Són aquestes conductes les que demostren que, encara que diguem que hem aconseguit la igualtat, és només teòrica. El que hi ha són noves formes de reproducció i acceptació de la desigualtat entre homes i dones. Per això pensar que hi ha igualtat i deixar de mobilitzar-se per ella és igual de perillós que passejar sola a les 4 de la matinada per Pamplona en els Sanfermines.